La independència de Catalunya no serà possible sense la immigració. Hi ha un creuament sociopolític que em permeto simbolitzar en un creuament semàntic: immigradència i indepegració.
Cada primer d’any, un sector nacionalista es mostra inquiet per la prevalença de primers nadons amb noms estrangers, sobretot de procedència magribina i llatinoamericana. No em referiré als supremacistes i racistes, que s’ofeguen sols en la seva pròpia merda. El comentari va sobre els que, amb la sociologia a la mà, estimen que una Catalunya amb majoria de població immigrant censada perdria el referèndum en el cas –ara com ara més que hipotètic-- d’aconseguir-lo, i d’aquí també l’últim moviment institucional pels traspassos de competències en la matèria... Cal esperar que no sigui per un conflicte d’interessos electorals amb la ultradreta i s’esdevinguin expulsions per criminalització, que no deixa de ser un dels recursos habituals del lawfare i propulsa la xenofòbia contra col·lectius que no tenen cap culpa d’acusacions per sinècdoque, ans al contrari: són els més vulnerables, treballen en les feines més dures i viuen a precari.
El principi de tot plegat arrenca de la teoria bàsica de la catalanitat identitària. Un argumentari progressista que en el seu moment el defensa el socialista Rafael Campalans als anys trenta; Paco Candel el desenvolupa sobre les barraques de Montjuïc a Els altres catalans (1964), i el PSUC i l’Assemblea de Catalunya en fan consigna: “És català qui viu i treballa a Catalunya i vol ser-ho”. Tarradellas ho expressa en el concepte republicà francès “ciutadans de Catalunya”, pren volada gràcies al president Pujol i queda legislat a l’article VII de l’Estatut del 2006.
Avui, tanmateix, aquesta idea noble, i que ha funcionat exemplarment en un patriotisme inclusiu, ha quedat relativament obsoleta. Les grans onades migratòries han canviat el paradigma i es poden permetre no haver de ser el que sigui –catalans, espanyols, francesos, anglesos...– ni renunciar a ser el que són –marroquins, senegalesos, llatinoamericans, romanesos, pakistanesos...–, de la mateixa manera que tants catalans van mantenir la seva identitat en els països que els van acollir arran del gran exili republicà, paradigma Mèxic, on l’Orfeó Català hi va crear un cor d’alt nivell marca de la casa, i els casals o les euskal etxea on catalans i bascos han aixoplugat les seves essències.
L’independentisme perdrà la por a perdre el referèndum en la mesura que tots aquests col·lectius migrants s’interessin per la independència sense que hagin de ser catalans per identitat o voluntat. El padró ja els atorga els drets de ciutadania, amb l’accés als serveis essencials; el respecte als seus costums, tradicions, religions i llengües incrementarà el seu confort personal i emocional. És a dir, encara que siguin de fora o de genealogies foranes, podran votar independència en la mesura que apreciïn el país que els rebi sense haver de renegar del país d’origen, i que els partits sobiranistes els convencin que un estat propi serà benefactor també dels seus interessos i els millorarà les condicions de vida.
Els grans estats europeus i els Estats Units implementen cada cop més un federalisme supranacional multicultural, que va molt més enllà de conceptes nacionals noucentistes que el moviment uniformement accelerat del tempo tecnològic deixa en obsolescència. Impensable avui definir nació a partir de territoris immutables –les modificacions del mapa d’Europa són palmàries–, de criteris ètnics que la història va feliçment prescriure i proscriure, i fins i tot de llengües. Avui no hi ha campanya electoral nord-americana que no s’expressi en espanyol, i l’auge dels sobiranismes més pròxims i paral·lels d’Irlanda i el País Basc no seria possible sense l’aforística realitat que els respectius partits independentistes, Sinn Féin i EH-Bildu, tenen votants que ni parlen ni entenen el gaèlic i l’èuscar.
Que la llengua vagi alliberant-se de la funció superestructural –així ho teoritzava un corrent del marxisme– de ser un element sine qua non en la definició de nació no treu que sigui un dels seus atributs, un tangible valuosíssim, que no ha de ser sinònim sinó antònim de desídia en la consideració i en el tracte. Les llengües són patrimonis culturals de primera magnitud, i el català és pel seu bagatge literari un inter pares primus. Ha sobreviscut a terribles agressions, la franquista és al pretèrit imperfet, i ha de sobreviure amb escreix en aquest cas a la competència de grans col·lectius que parlen altres llengües. Dependrà, naturalment, de la voluntat política de la Generalitat, d’incentivar, motivar i protegir el català, des de l’educació fins als mitjans de comunicació públics, passant, evidentment, per resoldre els problemes domèstics que sovintegen a les xarxes. Que no calgui maldar per no haver de canviar de llengua i viure en català ha de ser una cosa natural poder dir-li al metge que tens tos de gos sense que et derivi al veterinari i al bàrman que vols unes escopinyes sense que hagis de pronunciar l’abracadabra berberechos.
Un dels reptes de l’independentisme és posar-se d’acord –“ho sap tothom, i és profecia”, mestre Foix– però un altre és preveure com guanyar el referèndum –apa que si tanta energia i cost humà i ciutadà per aconseguir-lo acaba sent per perdre’l...– i dissenyar un nou país amb un estat nacional amb una població plurinacional i multicultural. Hi ha temps per redefinir un model de nació XXI i una doble nacionalitat de facto o de iure, sustentada en les identitats concèntriques que va enunciar Joan Maragall i va desplegar el seu net, el president Maragall, a partir del pensament polític de Václav Havel. No s’ha de renunciar a la procedència, “qui perd els orígens, perd identitat”, canta amb encert Raimon, però a efectes administratius la procedència en temps tan transeünts no hauria de ser una qüestió de principis. Els carrers de l’aldea global són les rutes de l’aviació, les derrotes nàutiques, les vies d’alta velocitat i les autopistes... Que a Europa ja senyalitzen en àrab.
