Immigració: del tòpic a l’eufemisme
Una de les qüestions més delicades que tenen davant els partits en aquestes eleccions del 12 de maig és la de la immigració. És cert que a les enquestes la immigració no hi surt com a una de “les qüestions que més preocupen els catalans”. I això, en part i probablement, pot ser per la pressió que exerceix sobre l’opinió pública el temor a ser considerat xenòfob i racista. Però, en canvi, sí que la preocupació és present al carrer. I per molt que els mitjans en minimitzin la presència, en les expectatives electorals plana l’ombra de quins poden ser els resultats que arran d’aquest neguit obtinguin Vox i Aliança Catalana.
La meva impressió és que, en general, el debat sobre la immigració ha agafat els partits amb el pas canviat. Al discurs reactiu, descarat i xenòfob d’uns, s’hi ha reaccionat o bé esquivant el desafiament, o responent amb el recurs a vells tòpics que ja no atrapen tota la magnitud del fenomen actual, o recorrent a un neollenguatge benintencionat –importat de les modes intel·lectuals de les metròpolis anglosaxones– però que resulta artificiós, si no incomprensible a les nostres latituds. Pensar que si canvies la manera de dir les coses transformes la realitat també ha arribat al camp de la immigració.
Amb una mera aproximació quantitativa als programes electorals ja trobem indicis del que dic. El PSC, en 148 pàgines de programa, només usa sis vegades el terme immigració; una integració; quatre identitat –però tres per a la identitat de gènere i una per a la identitat aranesa–, i una vegada nació però per criticar el nacionalisme de l’equació “un territori – una llengua – una cultura – una nació – un estat”. Per cert, en una conferència de Salvador Illa al Col·legi d’Economistes, va liquidar l’assumpte dient que si “s’acull i integra” l’immigrant, aquest “no posa en risc la nostra identitat, sinó que l’enriqueix”. Sort que ningú no li va demanar què entenia per integració ni a quina identitat es referia!
Junts, en 230 pàgines, sí que esmenta setze vegades la paraula immigració, i en una desena d’ocasions integració (de la immigració), a més d’una desena identitat (catalana) i vint nació. És el programa que més referències explícites fa al debat sobre la immigració. Però ho fa en els termes de sempre: som i serem país d’immigració, som país acollida, cal tenir les competències per gestionar els fluxos –amb una nova Agència Catalana d’Immigració–, cal evitar prejudicis i condemnar el racisme i la xenofòbia...
I ERC, en 169 pàgines, substitueix immigració per un migració genèric –una quinzena d’esments–, i amb una sola referència a la paraula integració i només una a la de nació perquè el partit sempre parla de república, que hi és 56 vegades. Per a ERC caldria un Pacte Nacional –ara, esclar– de Migracions, amb la participació de les entitats de persones racialitzades. I proposen el tancament dels Centres d’Internament d’Estrangers, o regular els fluxos amb el ple respecte al dret d’asil. El llenguatge d’ERC és més modern, més políticament correcte, encara sense arribar a l’extrem dels Comuns-Sumar, que ja només empren l’expressió persones migrades.
És cert que som un país d’immigració, que la població no nascuda a Catalunya és molt significativa –un 37% el gener de 2023–, que hi ha dificultats per assegurar que la diversitat no acabi en fragmentació, que el futur de la llengua catalana com a lloc comú de trobada està en entredit, que el fet de no poder oferir condicions de vida digna produeix climes d’inseguretat, que els prejudicis solen acabar en xenofòbia... Tot això és cert, i també és cert que països més avançats políticament i socialment que el nostre a Europa s’enfronten a dificultats semblants. Però aquí no tenim ni el poder per prendre grans decisions, ni els instruments per acollir adequadament uns fluxos cada vegada més complexos. I, vistos els programes, tampoc no hi ha ni les propostes concretes ni les paraules per trobar-hi respostes satisfactòries.
Els tres partits que d’una manera o altra seran cridats a fer govern mostren la seva preocupació per la integració i la cohesió social i territorial. El PSC esmenta la paraula cohesió 42 vegades, Junts 33 i ERC 16. Però integració i cohesió són paraules velles que corresponen a societats més homogènies que l’actual i que es fa difícil saber a quin model de societat poden estar fent referència. Per això dic que, enfront del discurs descarnat i xenòfob, les alternatives no passen d’intentar esquivar el debat, de recórrer al discurs tòpic o de refugiar-se en els eufemismes. I amb això no n’hi ha prou.