Immigració: a qui li fa por?

Un 21,7% dels catalans estan "més aviat en desacord" amb el fenomen de la immigració, segons dades de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials. Parlem, doncs, d'un recel minoritari, però ¿d'on neix? ¿De quins materials està fet el mur, i què pot contribuir a desconstruir-lo? L’ARA ha demanat a vuit veus d'àmbits diversos que es capbussin en aquest món de percepcions, prejudicis i mirades creuades per tal d'ajudar a trobar-hi camins de sortida.

De la raó econòmica a la causa identitària

Aliou Diallo

Jurista, politòleg i activista social

A casa nostra, les raons econòmiques ja no semblen ser les predominants en la no acceptació de les persones immigrants. En l'actualitat pesen més les justificacions lligades a la preservació de la identitat autòctona. Si l’any 1992 el rebuig per a més de la meitat de l’opinió pública (54,8%) era perquè les persones immigrants “prenen la feina dels d’aquí”, ara la raó principal per a més d’un terç (34,8%) és perquè “no accepten els nostres costums”. Així ho reflecteixen les respostes de les persones enquestades quan se'ls pregunta per què creuen que algunes persones recelen de la immigració en l’últim estudi de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials publicat el passat mes de gener. És més, actualment dos terços de les persones que no accepten la immigració ho fan per conservar la identitat considerada autòctona al·legant, a més del motiu ja esmentat, raons que beuen de l’aporofòbia, la xenofòbia o la islamofòbia: “perquè són pobres” (11,7%), “perquè només ve el pitjor” (11,3%) o “perquè tenen religions diferents” (10%).

Aquest canvi s’explica per diversos factors. Entre ells destaca la comprovació que les persones immigrants no “prenen la feina dels d’aquí”, i que, per les dificultats que tenen els estrangers per accedir a nivells formatius superiors, es dediquen en bona part a les feines que els autòctons no volen. Una altra causa deriva del creixement de la població estrangera de vora el 2% de la població catalana els anys 90 a més del 16% avui. Aquest últim fet, unit a les polítiques de securitització (el procés polític i mediàtic pel qual es converteix un grup en la font d'una problemàtica social) d’aquests col·lectius, ha contribuït a sobredimensionar la percepció del pes real de la immigració, i ha fet augmentar la sensació que la cultura autòctona catalana perilla.

Tot i aquesta realitat, queda marge per a l’optimisme: mentre el 2001 més d’un 10% de la població vivia el fet de tenir un veí immigrant com una situació molt o bastant greu, actualment ho expressa així poc més del 2%.

L’immigrant pobre, el boc expiatori

Najat El Hachmi

Escriptora

Una certa prudència davant dels forasters, els desconeguts o els estrangers és natural i de sentit comú. Ara bé, el rebuig (no sé si por) a la immigració és un fenomen diferent que té unes arrels polítiques basades en la construcció de “l’altre”, però no un “altre” qualsevol, sinó un “altre” que suposa un perill per a l’estil de vida, la identitat o el benestar de la societat a la qual s’incorpora. En aquest sentit, no es pot deixar fora de l’equació el factor econòmic: la por a la immigració és per definició la por a l’immigrant pobre. No fan por els futbolistes milionaris ni els membres de grans corporacions que sí que han vingut a canviar els nostres drets (penso en les plataformes digitals, per exemple, i com han irromput en el mercat laboral), i no fan por els xeics àrabs que descarreguen carretades de diners per influir en les societats democràtiques. A mi aquests estrangers sí que em fan por, perquè tenen poder i sí que podrien acabar portant canvis en les nostres escales de valors. Però com que solen tenir bones relacions amb les elits occidentals i sobrades capacitats per influir en l’opinió pública, no els veiem com el perill que són. Ara clamem al cel pels carteristes, molts d’ells menors no acompanyats ja adults, però no vam dir res quan el Barça duia el nom de Qatar a la samarreta. L’immigrant pobre, des que hem esborrat les classes socials del nostre vocabulari, és el boc expiatori en qui dipositar les culpes de tot el que no funciona, i als polítics sempre els surt a compte atiar aquest odi perquè l’immigrant no vota i així el pobre “autòcton” té la sensació que s’està fent alguna cosa per defensar-lo. Pobre il·lús.

Beneficis col·lectius i costos individuals

Josep Oliver

Catedràtic emèrit d'economia aplicada de la UAB

El debat sobre les conseqüències econòmiques de la immigració genera perplexitat. Hi ha ampli consens sobre les seves benèfiques conseqüències: nova oferta de treball i contribució als ingressos públics i cotitzacions socials. Cal recordar ara que el màxim d’entrades al mercat de treball dels nascuts a Catalunya va tenir lloc a la primera meitat dels 90; i que, des d’aleshores, la davallada ha estat excepcional: de vora 100.000 a escassament 50.000. A aquesta reducció cal sumar-hi un sistema educatiu que genera un excés de titulats universitaris i pocs, en relació a la demanda, amb formació professional. Resultat: filtració a l’exterior d’una gran part de la nova demanda de mà d’obra. Els beneficis de la immigració per a la col·lectivitat són, doncs, més que evidents. Tanmateix, això no vol dir que no hi hagi costos. I aquests no es distribueixen aleatòriament entre la població, sinó que es concentren en determinats grups socials de rendes baixes i es localitzen molt particularment en el territori. És en aquest conjunt on es plantegen els conflictes per a la provisió d’una oferta escadussera de béns públics i pels negatius efectes de l’oferta de treball immigrant sobre salaris, preus de lloguer i valor dels habitatges.

Hi ha solució a aquest conflicte? I tant. Però implicaria destinar força més recursos públics als àmbits on els efectes negatius de la immigració emergeixen. Però això, ai, són figues d’un altre paner.

Un recel bidireccional

Imane Raissali (Miss Raisa)

Artista, escriptora i comunicadora

La por a la immigració és tenir por a la pèrdua: pel que fa a les oportunitats laborals i per les grans diferències que existeixen entre certes cultures estrangeres i la pròpia. Cal parlar dels motius d’aquesta por, però també de la por d’alguns immigrants a fondre’s amb la cultura local. Existeix certa resistència per part d’algunes comunitats o individus a apropar-se a la cultura del país d’acollida o a parlar la llengua local, imprescindible per a la convivència: sovint em trobo amb persones que em comenten que senten una gran preocupació de perdre la pròpia identitat cultural pel fet d’apropar-se massa a la local. La por, per tant, és bidireccional. És curiós adonar-se que, en aquest sentit, tenim més coses en comú del que ens pensem: allò que sembla distanciar-nos, com la por o el rebuig a qui és diferent i a perdre la identitat i essència cultural, és el que més compartim. Queda clar que existeix un mur fortificat que separa la gent local i la gent migrant, un mur construït per les dues bandes. I cal no evadir aquesta realitat. Conèixer-nos, apropar-nos, sense tractar les persones immigrants ni com si fossin éssers de llum i intocables, ni com si fossin el diable. Una societat evoluciona afrontant els problemes existents i no amagant-los sota la catifa: l’actitud evasiva ens pot portar a un final terrible.

Hostilitat i hospitalitat

Marta Segarra

Directora de recerca al Centre National de la Recherche Scientifique

Els éssers humans, com també els d’altres espècies, tendim a l’immobilisme, a pensar que podem aturar el moviment continu que és la nostra pròpia existència. Això afecta la concepció que tenim de nosaltres mateixos: creiem que tenim una identitat definida, personal i col·lectiva, i classifiquem els éssers i objectes que ens envolten entre els que s’acosten a aquesta pretesa identitat i els que se n’allunyen. Eslògans de la dreta identitària com “Primer, els de casa” semblen, d’entrada, lògics i assenyats. Però l’hostilitat enfront d’allò que considerem diferent, que condueix a bastir murs reals i simbòlics, condueix a l’autoimmunitat: el cos social lluita contra enemics que ha creat ell mateix i, així, acaba autodestruint-se. L’estasi du a la mort i la casa invulnerable, de refugi esdevé presó.

Per seguir amb el símil mèdic, quin remei hi ha a aquesta malaltia autoimmunitària? Primer, reconèixer que els que considero “altres” estan no només amb mi sinó en mi: “Les nostres dones, els nostres xacals, els nostres àrabs, els nostres semblants, les nostres pors”, en paraules d’Hélène Cixous. No neguem, doncs, les nostres pors –tant les de qui migra com les de qui no es mou de la casa on va néixer–, ni tampoc la part d’hostilitat que sempre hi ha en l’hospitalitat; que la por ens preservi de la dissolució dels lligams, però que també ens esperoni a trencar-los quan es converteixen en cadenes.

Més espais mixtos

Toni Rodon

Politòleg, professor a la UPF i investigador a la London School of Economics

El 2012 el politòleg Ryan Enos va demanar a un grup de mexicans residents als Estats Units que anessin ben d’hora a diferents estacions repartides per Boston. Calia que, durant dues setmanes, s’hi presentessin en el moment en què la gent anava cap a la feina i que, un cop al vagó, xerressin entre ells en castellà. Els latinos no ho sabien, però formaven part d’un experiment: s’intentava fer creure als residents de la zona metropolitana de Massachussets que el seu barri ja no era homogèniament blanc i anglo. Resultat? En rebre la “píndola vermella” de la diversitat, i en enquestes posteriors, els residents exposats breument a la diferència tenien actituds més excloents i intolerants vers la immigració. No cal viatjar, però, a l’altra banda de l’Atlàntic per creure-ho. Penseu ara en els estereotips que us venen al cap quan recorreu parades de metro; o en què pensa la gent quan els parles d’algunes línies de Renfe en comparació amb les del Ferrocarril.

Tenir por d’allò diferent és part de la naturalesa humana, però l’“ells versus nosaltres” creix quan la presència de l’altre és propera i el grup nou té una mida relativament important. Sorgeixen aleshores mons pròxims, però segregats geogràficament; propers en l’espai, però lluny a nivell mental. Potser la clau de volta no és només treballar la propensió innata a sospitar del diferent, sinó fer que els trens passin per zones variades i els vagons siguin diversos. Necessitem polítiques públiques que empentin cap a la mixticitat si no volem que el tren descarrili.

Perdre el privilegi

Andreu Domingo

Demògraf

Si la por a l’estranger i a l’immigrant se situa primordialment en l’esfera psicològica de l’alteritat, la por a la immigració, tot i participar-ne, ho fa de ple en la política. I és conseqüència del vertigen que ens causa l’acceleració dels canvis socials que buiden de sentit les nostres vides i de la incapacitat d’explicar-los. La transformació abrupta del paisatge humà que provoca la immigració al territori sembla desnonar-nos de la il·lusió de continuïtat i cohesió comunitària. Un sentiment de desarrelament que té una clara gradació generacional: la memòria ens fa idealitzar l’homogeneïtat i l’ordre d’un passat amarat de nostàlgia per la joventut perduda. És una cara més del temor a la fractura social, que sol manifestar-se com la por a la desnacionalització: la paüra a ser reduïts a minoria en el futur que resumeix la dita "De fora vingueren que de casa et tragueren". En aquest joc de la inversió hi trobem la instrumentalització de la demografia.

El replegament identitari, però, no deixa de ser el reflex de l’angoixa de caure en la redundància amb què ens amenacen la creixent desigualtat econòmica i la soga del descens social. Una ànsia atiada pel discurs de la involució, que promou el desplaçament de la lluita de classes a la lluita de races. El pànic al disturbi social i a la inseguretat ciutadana es tenyeix de color. Reconeixem la mateixa basarda que ens fa acceptar la mort dels altres com el preu que cal pagar per mantenir el nostre benestar: “Aquí no hi cabem tots!”. És la por culpable a perdre el privilegi.

Una llarga ombra històrica

Denise Duncan

Autora i directora de teatre

La por a qui migra sorgeix de la noció d'alteritat, entesa com la cosa contrària a la identitat: aquelles persones amb qui no m'identifico. Hi ha el “nosaltres” i hi ha el “vosaltres”. Pel que fa a com es pensa en aquest altre, cal revisar la relació històrica i la construcció epistèmica dels cossos racialitzats. En el cas, per exemple, de la migració llatinoamericana, caldria anar a la colonització dels pobles de l'Abya Yala, on es construeix una alteritat basada en el territori: el que és hegemònic travessa el mar, passa pel continent africà i s'estableix al continent americà. Així, en una operació de dominació que encara perdura, curiosament qui arriba a aquella terra és qui diu “ells no som nosaltres”, i així crea un espai territorial jeràrquic entre l'hegemonia i la dissidència. Una cosa semblant passa amb l'esclavitud negra: el negre és vist com un animal que no té ànima, és només força de treball i bé de consum. S’identifica aquests altres com a semibèsties, com a éssers que no ascendeixen a la categoria d'humans.

Des del punt de vista epistèmic i estructural, la visió de l'altre no ha canviat tant. Sí, feliçment, a escala personal i de grup (en alguns casos). Però la base de la por a la migració prové de la llarga ombra històrica de què us parlava. No hi ha hagut un reconeixement i, per tant, no s'ha fet justícia històrica i, per tant, l'altre continua sent un ésser aliè. La riquesa cultural del mestissatge passa a segon pla, i seguim en el pensament terrible que dicta que ells no som nosaltres, que ells no formen part del mateix pla jeràrquic i que amenacen la nostra identitat.

Dossier La radiografia de la immigració

Anterior

Francesos d'origen àrab: "La República no ens tracta igual que a la resta de ciutadans"

Vés a l’ÍNDEX