Immigració: els problemes vénen de lluny
Els atemptats de Brussel·les ens recorden, un cop més, que els autors són gent nascuda aquí, fills d’immigrants. Hi ha terrorisme d’extrema dreta i d’extrema esquerra. Aquests individus han triat, per contra, abraçar el terrorisme que pretén identificar-se amb la cultura dels seus progenitors.
El fracàs a l’hora d’europeïtzar aquestes famílies d’immigrants no és nou. És la conseqüència d’un cúmul d’errors des de la dècada dels vuitanta. I si ens situem en aquella dècada, i parlem d’immigració europea, toparem amb un país cabdal: França. I un nom rellevant: François Mitterrand. L’home que més anys ha estat president de la República Francesa (1981-1995). Parlo d’un període que els més joves de trenta-cinc o quaranta anys no poden copsar de forma prou conscient. D’altres, més vells, pretenen practicar-hi l’amnèsia. Però jo, com tants d’altres, vaig viure la polèmica. Amb un peu posat a França permanentment, de forma intensa.
En aquells anys, Mitterrand constituïa la icona del progressisme europeu. I la mordassa de la resta d’ideologies. El seu llegat positiu sembla prim. Però algunes conseqüències de la seva ambició política es paguen ara. Mitterrand va portar, definitivament, el descontrol a les banlieues. I va ser ell qui, amb un nul sentit patriòtic, va treballar per consolidar el Front Nacional de Le Pen. I tot amb un objectiu: exercir el poder sense oposició enraonada i romandre a l’Elisi el màxim de temps.
Per anorrear qualsevol oposició decent que pogués guanyar unes eleccions, va empescar-se estimular la reacció. Deixar sense control, sense planificar, una immigració magribina que anava arribant, i que ja havia començat a desembarcar anys abans de forma massiva. Sense projectar-hi cap tipus pràctic d’integració ni control. El pla de Mitterrand consistia -i ho recordo perfectament, ja que era motiu de conversa amb amics i col·legues francesos en aquella època- a estigmatitzar tot aquell que, davant el desori, suggerís que la immigració constituïa un problema que calia gestionar. Qui piulava en aquest sentit era alineat, acorralat, amb Le Pen. Qualsevol que insinués alguna acció sobre la qüestió era titllat de xenòfob i pseudofeixista -no els sona el tema, també, a casa nostra?-. L’objectiu ja l’he dit: destruir qualsevol opció democràtica que no fos la socialista. Aquesta estratègia ha tingut uns efectes nefasts, que avui es paguen. A França i a l’Europa que simpatitzava amb el mitterrandisme, com ara Bèlgica. Nosaltres també en portem encara l’estigma. Pregaria, doncs, menys amnèsia per part dels crítics del Cafarnaüm actual i que tenen més de cinquanta anys. Reconeguin que el discurs de la immigració a Europa està viciat d’origen. Pervertit de fa anys.
Que fills d’immigrants musulmans hagin abraçat l’islamisme radical és un fracàs. Un fracàs, sobretot, dels que van governar Europa el darrer quart de segle XX. No s’ha sabut donar als nouvinguts les oportunitats que mereixien. Però no ens hem d’estar de criticar els mateixos immigrants, també. No han sabut eradicar del seu entorn el radicalisme, ni abraçar la modernitat de forma prou intensa. Ens pot semblar entranyable que a la mesquita principal de Brussel·les s’hi celebri una pregària contra els atacs terroristes, però no sembla acceptable que es faci en àrab (no pas en neerlandès ni en francès) i que les dones s’ho hagin de mirar tot des de l’amfiteatre, segregades rere un vidre. Un imam de Brussel·les, reformista, Hocine Benabderrahmane (els amants de les xarxes socials que el busquin, sisplau), ho denuncia. Diu que l’islam s’ha de modernitzar, europeïtzar. Que els imams de les mesquites europees són l’antítesi de la modernitat, majoritàriament salafistes incultes que radicalitzen els joves. Arriben sense saber ni l’idioma ni els costums. I prediquen! Tots pagats per l’Aràbia Saudita.
El malentès progressisme europeu impedeix reconèixer que el país amb més experiència i succés gestionant la immigració és els Estats Units. Estricte en l’exigència a l’immigrant. No accepta, sota cap concepte, que es comporti de manera diferent de com ho fa un americà mitjà. I encara menys que es posin en entredit els valors occidentals. Per contra, no escatima oportunitats de futur -un 25% de tots els nous negocis que s’hi creen els emprenen gent que no hi va néixer-. Nosaltres som laxos i permissius (no pas tolerants) amb les normes i procediments de comportament dels immigrants que arriben. Però després els arraconem subtilment, de manera indigna. No els donem les oportunitats de futur que mereixen. Un immigrant il·legal als Estats Units s’embolcalla amb la bandera nord-americana ja abans de creuar la frontera. No és el nostre cas. Ens ho recorden els tristos i recents esdeveniments.