Davant la situació demogràfica i el sistema productiu al qual ens hem abocat, la immigració ha representat el salconduit per al manteniment del model, basat en volum i en costos salarials unitaris continguts. La població autòctona amb més talent emigra, i la més precària estrangera immigra, acceptant unes condicions que, de moment, generen excedents per a alguns. Es crea ocupació (l’any passat, de l’ocupació creada, el 64% eren treballadors estrangers), però inflant un globus que no sabem quan pot esclatar contra la cohesió social. Aquesta manera de fer ha augmentat la desigualtat en la distribució de la renda, i l’impacte sobre el territori, les ciutats, la mobilitat, etc. ha sigut bestial. I se n’han ressentit els senyals d’identitat nacional: només entorn del 40% de la població actual té ambdós progenitors nascuts a Catalunya. Els nouvinguts no troben, altrament, una societat potent d’acollida (la taxa d’immigració no apareix en la fórmula de càlcul del finançament autonòmic dels serveis socials), i l’aixopluc tradicional que es feien entre ells té, ja, descosits; se salva qui pot. Especialment, n’és el cas quan perd pes la migració llatinoamericana (ells, també, estan fent ara la transició demogràfica) i augmenta la subsahariana, moguda per una fecunditat insostenible i des de l’escarni de la inestabilitat i la violència en què sovint viuen.
Les variables de reconducció competencials pròpies del país no existeixen: es negocien abans recursos financers que capacitat de decisió en la matèria, les empreses no incorporen en la seva responsabilitat social el bé comú que diuen servir (expulsen els costos socials que la immigració genera), els partidaris de la solidaritat global no entenen que aquesta no pot ser il·limitada, i d’això se n’aprofita la dreta feixista. L’empresa demanda més immigració perquè la roda rodi (un 33% diuen no trobar treballadors –està clar, a salaris vigents–, i sense millores de productivitat, efectivament, tampoc poden pagar més), i voldria contractar en origen els immigrants que més li convenen (com fan Alemanya, el Canadà o els Estats Units), copiant el pitjor exemple de drenatge de cervells dels països pobres. I, sense ordre ni concert, continuen arriscant-se la vida, per la via de la immigració il·legal, els més atrevits, els més forçuts, o els qui hi tenen menys a perdre.
Què podem fer, doncs? Primer, no permetre que els interessos conjunturals d’una determinada economia d’empresa prevalguin sobre l’interès general. Que s’internalitzin, per part de qui els causa, tots aquells efectes externs negatius (sobre l’habitatge, sobre la manca de serveis d’acompanyament, de serveis de formació...). Exigir que les empreses ofereixin la prima lingüística, per a un millor servei al públic; a tots els ciutadans, fent servir la llengua de manera radical i sense biaixos socials. I, finament, treballar per aconseguir, tard o d’hora, un país normal en què el nouvingut sigui benvingut després de passar la prova de coneixement sobre quin país l’acull i quina cultura ha de respectar.
