La immigració i l'esquerra que no existeix
Als inicis de la darrera cursa per la presidència dels Estats Units, a un dels aspirants li van preguntar si estava a favor d'augmentar la immigració fins al nivell d’obrir fronteres. "Fronteres obertes? Aquesta és una proposta de dretes, que diu essencialment que no hi ha Estats Units. Potser milloraria la vida dels pobres del món, però faria més pobres els americans; estàs eliminant el concepte d'estat nació". Les paraules no les va proporcionar Donald Trump, sinó Bernie Sanders, el candidat més a l’esquerra de les primàries del Partit Demòcrata, que va ser escombrat.
La immigració és un tema incòmode per als partits convencionals perquè no s'alinea amb el clàssic eix esquerra-dreta basat en interessos econòmics. En el centredreta, la immigració exposa una divisió entre partidaris del lliure mercat (que volen més immigració) i els partidaris de conservar la identitat nacional (que en volen menys). En el centreesquerra, la immigració posa en tensió els cosmopolites (que volen fronteres obertes) i els proteccionistes de l'estat del benestar i del mercat laboral (que volen fronteres tancades). Les contradiccions no s’han volgut resoldre i s’han malgastat dècades fugint d’estudi.
Una manera de solucionar el trencaclosques òbvia és conjuminar el conservadorisme identitari amb el proteccionisme econòmic. És el que diuen que volen fer els nous moviments de dretes que han aprofitat el forat en el mercat ideològic per créixer els darrers anys, de Le Pen a Trump, de Meloni a Vox, i últimament parlem molt d’Aliança Catalana. Jo diria que aquests espais tenen dos problemes. Un és que diuen una cosa i fan la contrària. En arribar al poder, Trump va promoure retallades d’impostos per als rics sense precedents, atemptant directament contra els interessos de la classe baixa que l’havia votat, i Meloni ha complert les exigències econòmiques de la Unió Europea com una alumna exemplar. Si fem cas de l’historial recent, el pla de la dreta alternativa és denunciar les elits per ocupar un espai entre les elits i un cop a la poltrona no tocar res gaire estructural.
L’altra qüestió és la del feixisme. Des del meu punt de vista, el debat terminològic és molt cansat i importa poc, però si m’he de mullar, penso que l’únic segur és que aquests grupuscles són nacionalistes conservadors que a vegades flirtegen amb alguna cosa que podríem anomenar feixisme tou. El feixisme clàssic era agressiu i dinàmic: el projecte era reconstruir l’Imperi Romà, dominar el món després d’una guerra global entre races. Avui estem parlant de moviments provincians, aïllacionistes i eminentment a la defensiva. No es vol conquerir ni exterminar el veí, sinó tapar forats a casa. Naturalment, les connexions històriques amb el feixisme original justifiquen un grau superior de vigilància i crítica que amb els partits de centre, però també cal saber distingir entre cinisme i feixisme.
El lector esquemàtic haurà advertit que queda un forat lliure: un moviment d’esquerres que reivindiqui el proteccionisme nacional amb un discurs democràtic, que promogui polítiques de regulació de la immigració i el mercat en termes d’interessos econòmics de la classe mitjana sense apel·lar a cap supremacisme perillós. El problema és que tots els polítics i intel·lectuals d’esquerres que ocupen l’espai avui en dia són o bé cosmopolites liberals que no tenen gens d'interès en protegir els treballadors autòctons perquè se saben guanyadors en el joc del mercat global, o bé comunistes.
Des de Franco a Kennedy, el gran consens del bloc occidental després de la Segona Guerra Mundial va ser combatre el comunisme. La paradoxa, com han explicat molt bé historiadors com el gran Josep Fontana, és que això va donar lloc als estats més socials de la història, els països capitalistes motivats com mai per oferir serveis igualitaris als seus ciutadans. Amb el col·lapse de l'URSS, els partits comunistes europeus van enfonsar-se, les elits van perdre la por i el neoliberalisme es va convertir en la ideologia hegemònica, que acabaria sent adoptada fins i tot pels partits socialdemòcrates i posaria fi a la utilitat del centreesquerra com a eina diferenciable del centredreta a l’hora de combatre els excessos capitalistes.
El que veiem en els nostres temps és que no hi ha definits ni enemic, ni utopia. Les crisis que han erosionat el benestar i la cohesió social de les nacions europees són resultat del capitalisme global descontrolat. Però l’alternativa més sistemàtica i ambiciosa que es va proposar durant el segle XX, el projecte d’un anticapitalisme internacionalista que es va conèixer amb el nom de comunisme, es troba totalment desactivat i no s’albira cap resurrecció a l’horitzó. Les úniques ideologies entre les quals podem triar avui són el neoliberalisme i el nacionalisme. El neoliberalisme pot ser beneficiós a curt termini per als països en desenvolupament, però és totalment inútil per a les classes mitjanes i baixes europees. El nacionalisme, en la seva versió conservadora, sol ser o bé una enganyifa de les elits, o bé una rampa molt perillosa cap a l’extremisme, però en cap cas ens hauria d’estranyar que estigui en auge, perquè no existeix una contraproposta coherent d’esquerres que disputi aquest espai.
