Immigració i integració
El terme immigració designa un col·lectiu que no és ni pot ser un subjecte moral. Com no ho són els col·lectius que anomenem catalans, homosexuals, negres, musulmans, etc. Que formar-ne part et faci suspecte o culpable respon a formes d’intolerància, com la xenofòbia o el racisme, inadmissibles en una societat civilitzada. Migrar és tant o més indestriable de la condició humana que arrelar; i fer-ho buscant una vida millor és lògic, lícit i admirable. Entre els immigrants d’un país -els que s’hi estableixen venint de fora- hi ha tant de tot com entre els que fa segles que hi són, si bé els primers, per raons òbvies, s’han d’esforçar més per fer-ne casa seva i, en massa casos, per viure-hi dignament. Però aquestes obvietats no ens haurien de dur a afirmar que les migracions són innòcues. Tenen efectes: sovint positius, de vegades negatius. Poden consolidar o enriquir un país o desestabilitzar-lo i empobrir-lo. Assegurar que són per definició positives seria un excés més del marc dogmàtic que anomenem correcció política. Si ho fossin sempre, no caldria regular els fluxos migratoris i seria sempre òptim obrir del tot les fronteres. I no: perquè una immigració sigui positiva ha de trobar un terreny mínimament propici per arrelar i créixer.
Ara bé, fins i tot quan una migració té efectes negatius, segueix sent absurd i injust culpar-ne els migrants pel simple fet de ser-ho. Dir que algunes migracions massives a països no preparats per rebre-les han tingut efectes negatius no equival a dir que les persones que les integraven siguin responsables d’aquests efectes. Els factors socials que els han provocat no estaven a les seves mans ni eren responsabilitat seva. I entendre i analitzar aquests factors -no convertir-los en cap tabú-és important, en termes sociològics, per aconseguir que les migracions siguin positives, es percebin com a positives i no creïn rebuig social.
L’onada que al voltant dels 60 va fer que Catalunya doblés la població en pocs anys amb migrants vinguts de la resta d’Espanya va tenir, sens dubte, molts efectes positius. Però és evident que el fet que es produís sota una dictadura espanyolista i repressora de la catalanitat, quan Catalunya no disposava de gairebé cap mitjà per integrar-la des de la seva identitat, va tenir i continua tenint efectes en la seva actual cohesió cultural, lingüística i nacional. Uns efectes que no hauria tingut si s’hagués produït en un estat democràtic que es reconegués plurinacional. I d’això, remarquem-ho tant com calgui, no en tenen la culpa els migrants que la integraven, que van fer el que faríem tots: arrelar en el terreny que van trobar. Ho demostra la modèlica integració dels murcians i aragonesos arribats abans de la Guerra Civil; o dels germans i cosins dels migrants dels 60 que es van establir en comarques poc metropolitanes. No és l’actitud que tenen els migrants pel fet ser-ho el que determina el seu grau d’incorporació a la cultura i el país previs a la seva arribada, sinó el terreny que troben: la capacitat o impotència d’aquell país per integrar-los.