Em sap greu, però només hi ha dos camins. Amb tots els matisos i intensitats que es vulgui, són principalment dos. Posem-nos com a fita l’èxit: imaginem-nos que l’èxit és una Catalunya forta nacionalment, convivencial i amb un gran consens social en valors, on la llengua i la cultura catalanes gaudeixen d’una bona salut i poden plantejar-se més el creixement que la supervivència. Imaginem-nos per un moment que hi hem arribat. En aquesta hipòtesi hi ha dues opcions: girar-nos cap enrere i dir “hi hem arribat perquè vam dir prou, perquè vam saber posar barreres, vam identificar allò autòcton i vam salvar-ho de l’excessiva contaminació forana”, o bé girar-nos cap enrere i dir “hi hem arribat perquè vam obrir-nos i, corrent el risc de quedar engolits, la nostra cultura és tan forta que ha acabat engolint els forans i n’ha fet nous catalans”. És a dir: continuar essent catalans perquè hem alçat murs prou alts, o bé continuar essent catalans perquè hem sabut gestionar les portes. Jo entenc, respecto i considero perfectament legítima la primera. I soc més aviat de la segona.
No, jo no crec que exigir més restriccions a la immigració sigui d’extrema dreta. O necessàriament racista. Sí que m’agrada més, però, la idea de tenir una cultura capaç d’absorbir immigració i transformar-la en catalanitat nova. El gran problema que ens trobem són la falta d’eines (la reclamació del traspàs de competències beu d’aquesta necessitat) i el fet, innegable, que hi ha un estat poc interessat que la catalanitat se’n surti. Ja se sap, la catalanitat fa catalanismes. D’aquí al perillós independentisme hi ha un sol pas, com s’ha demostrat cíclicament des del 1898: “una fábrica de adoctrinamiento”, deien de TV3, quan sabien perfectament que només es tractava de transmissió de la catalanitat (cultural, lingüística i evidentment també política). Doncs bé, aquests dos factors són bàsics: la manca d’eines pròpies per gestionar la immigració i l’interès històric de l’Estat en intervenir-hi justament per fer-los part de l’espanyolitat, la inofensiva espanyolitat, en lloc d’aquella altra cosa. Cap dels dos factors no se m’escapen. En soc conscient, i per això, sense compartir la recepta d'Orriols, abans d'ignorar-la prefereixo debatre-hi. Perdonar la vida no funciona amb els nouvinguts, imaginin-se amb els del bressol de la nació.
El debat sobre la independència tenia la virtut de no distingir entre autòctons i forans: era integrador, era per un sí o per un no, i era cívic, laic, lliure de prejudicis identitaris. Ara s’ha preferit “desinflamar” aquest tema (perquè es considera suposadament “impossible” o “inconvenient”) i desviar l’atenció cap al de la immigració, un tema prou pacífic fins ara a Catalunya. D’acord, però no podran desvincular un tema de l’altre: preguntin, si no, a Trump, o a tot Europa, si no van relacionats els conceptes d’identitat, d’immigració, de cultura i de sobirania. I com que estan relacionats, cal subratllar que la millor (si no l’única) manera d’aconseguir una "pàtria completa" on no calgui tancar portes a ningú per aconseguir adoptar-lo com a propi és disposant de les eines d’un estat. Bàsicament perquè, en cas de no ser així, l’actual porta d’entrada a casa nostra és una comissaria amb bandera de regne, un DNI expedit per un piolín sense porra i una cultura immensa que no necessita per a res, ni li interessa, el futur del català o de la catalanitat. Més aviat li fan nosa. És a dir, el nouvingut que comença de zero en el nostre territori té moltes més opcions per esdevenir un fan de la roja que un trabucaire de Solsona. Poden traspassar-se competències com a solució de compromís, però en aquest tema, com en tots els altres, l’autonomia que ens cal és la de Portugal.
És un error de l’independentisme haver desviat l’atenció cap a aquest fenomen/assumpte/problema. És un error que es pot pagar car, perquè deixa en mans de la resta de formacions les acusacions d’essencialisme, de tancament i d’intolerància. Els que van aplicar el 155, van estomacar la gent i van deixar empresonar tot un govern ens diuen intolerants. Però bé, ja ho he dit: es tracta molt més de provar de salvar-nos obrint que no pas de salvar-nos tancant. Fins i tot els qui creuen que votar és un problema estan convidats a integrar-se en els nostres valors més profunds i en la nostra cultura més arrelada. O optar per l’altra, és clar.
