Immigració: un debat nacional profund

La façana d'un dels edificis dels Blocs de la Florida, amb un dels murals que s'han fet recentment.
3 min

Qualsevol nació minoritzada ha d’aspirar a les màximes competències per poder garantir el desenvolupament del seu projecte nacional. En aquest sentit, la governabilitat de la immigració és una qüestió central a l’hora de pensar un projecte nacional com el català. En qualsevol nació l’elecció d’una governabilitat de la immigració és un camp de batalla per exercir la sobirania del govern. Des d’aquesta perspectiva, l’acció de Junts per Catalunya de pactar amb el govern espanyol el traspàs de les competències de la gestió integral de la immigració, deixant de banda la crítica de no comptar amb el Govern (ERC) ni amb els altres partits (PSC-Units, En Comú Podem i la CUP) i més enllà de l’ambigüitat de l’acord i la possibilitat de poder ser efectuat, va ser un pas important per poder fer una política migratòria.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Aquesta governabilitat de la immigració necessita principis rectors que han d’orientar la política migratòria i han d’evitar que caigui en dinàmiques discriminatòries que són l’amenaça de certs nacionalismes excloents. Catalunya com a projecte nacional no pot caure en aquest error. D’entre aquests principis rectors en ressaltaria dos de fonamentals: la justícia i la igualtat. L’aplicació d’aquests principis ha de ser específica i concreta en totes les expressions polítiques: discursos, accions i procediments. Tenint en compte aquests dos principis, en el context català, això s’ha de traduir en polítiques socioeconòmiques i antiracistes, entre altres.

Si hem de valorar sota aquests criteris el discurs de Junts per Catalunya, tenim dubtes sobre alguns aspectes que ha manifestat públicament el secretari general de la formació. La primera qüestió té a veure amb la narrativa, el caràcter i la música de fons. El discurs que Catalunya és una terra d’acollida és un discurs de mitificació i projecta una autorepresentació d’una Catalunya imaginada. La realitat de Catalunya és ambivalent. És innegable que Catalunya és una terra d’oportunitats i de progrés. Però a la vegada, és terra de desigualtats estructurals i de racisme. El discurs polític ha de reconèixer aquesta ambivalència i trencar amb la representació nacional fonamentada sobre mites discursius i narratives imaginàries. Aquesta qüestió necessita un debat nacional profund perquè d’això en depèn l’autoconcepció col·lectiva i també la política migratòria.

La segona qüestió té a veure amb el discurs de la integració i el discurs dels drets i deures. Avui a Catalunya la majoria de les persones migrants i part dels seus descendents tenen menys drets i més deures. Aquesta és una realitat objectiva i demostrable. Per tant, el discurs polític hauria de reconèixer aquest greuge estructural de la societat catalana.

La tercera qüestió és la llengua. És evident que el català ha de ser la llengua vehicular de Catalunya, però el que no pot ser és que cada vegada que hi hagi debat sobre la immigració es col·loqui la qüestió de la llengua com si el problema del català fos la immigració. En aquest sentit, cal una política nacional atrevida per fer del català l’idioma popular del país i fer de la immigració una oportunitat i no una amenaça.

I finalment, si Junts per Catalunya quan parla de la immigració tot seguit acaba parlant de la delinqüència, intencionadament o no està avalant el binomi delinqüència-immigració. I això, a part que no correspon amb la realitat, és un greu error polític. No només això, sinó que a més a més la proposta d’expulsió dels multireincidents és racista, simplement perquè reforça la desigualtat davant de la llei entre una persona immigrada i una de nacional multireincidents. Malgrat que les persones siguin multireincidents, la diferència davant la llei és una forma de racisme. És evident que la reincidència és un problema, però la manera d’abordar-la no pot dependre de la nacionalitat de l’individu reincident. La solució ha de passar per atacar les causes que generen delinqüència (socioeconòmiques) i per desenvolupar un sistema penal àgil que tingui capacitat coercitiva i a la vegada de reinserció social.

Catalunya està en condicions de crear una política nacional d’immigració des de la radicalitat democràtica, la justícia social i la igualtat. Aquesta via és l’única que ens ajudarà a aïllar i fer menys atractives les propostes de l’extrema dreta catalana i espanyola. Qualsevol altra opció només contribuirà a alimentar el seu imaginari i a aprofundir en unes polítiques de desigualtat. I, per altra banda, que seran unes polítiques en què l’extrema dreta sempre s’atrevirà a ser més agosarada. Més que a legitimar i recórrer part del seu camí, el que cal és mostrar i recórrer altres vies, que són més justes, més igualitàries i més eficaces.

Mostafà Shaimi és professor a la UdG i formador en dinamització comunitària
stats