Immigració: ni tabús ni estigmes

El tema migratori no hauria de ser un tabú. Se n'ha de poder parlar i, de fet, hauria d’estar en l’agenda política. Una altra cosa és que en una societat en què imperin plenament els valors democràtics no s’escaigui de voler donar una dimensió política als prejudicis, al populisme descarnat o a la xenofòbia. Que això és el que es fa ara. En els temps que corren, hi ha qui veu que el rebuig als immigrants, en tant que culturalment diferents, els pot donar rèdit polític immediat tot aprofitant els baixos instints. Hi hauria, però, maneres sensates d’afrontar-ho. El primer és no plantejar-s’ho com un “problema” sinó com una dinàmica que cal ser gestionada en bé de tots i, molt especialment, vist del costat de la pobresa i la misèria (o un excés d’expectatives) dels que arrisquen la seva vida per obtenir un futur incert. Els fluxos continus, desmesurats, irregulars i desesperats sens dubte creen dificultats per a l’acollida, la inserció laboral i l'assoliment, aquest hauria de ser l’objectiu, de la categoria plena de ciutadans. S’ha de procurar que els contingents siguin assumibles, no perquè la diversitat cultural sigui cap problema, sinó perquè puguin tenir un bon accés als serveis i un procés d’integració raonable. El que no hem de voler és poblar les ciutats de persones a les quals condemnem a ser excloses o bé a rebre les engrunes en forma d’extrema explotació en segments perversos del mercat de treball.

Els nous ciutadans fan sens dubte una funció econòmica, social i demogràfica molt positiva, justament quan els incorporem i no ens dediquem a l’autocomplaent pràctica de l’exclusió. Es requereix un reequilibri demogràfic a nivell territorial. Això és positiu si els nouvinguts tenen feina, se senten inclosos, paguen impostos i, probablement, faran sostenible el nostre sistema de pensions. Certament, el millor és la contractació en origen, cosa que generaria un flux raonable i sense arribades arriscades i dramàtiques. Hem generat una economia global, amb intercanvi desigual, que indueix a crear grans territoris extremadament pobres. Per evitar èxodes que tenen final entre tràgic i decebedor, caldria possibilitar que el desenvolupament permetés viure allà on s’ha nascut. Practiquem una doble moral. Es menysté la immigració, se l’acusa de diluir la nostra identitat, però alhora s’aprofita de manera brutal per dinamitar el mercat laboral a la baixa. Hi ha sectors sencers de l’economia que viuen de la mà d’obra barata i disciplinada per la por: accepten treballar en qualsevol condició, salari i precarietat perquè pitjor és el que tenien. Podríem parlar de l’hostaleria, del turisme, de les feines domèstiques, de les indústries càrnies... Condicions que fan que els “autòctons” se’n sentin exclosos i fomenten les actituds de rebuig dels que senten els nous com a competidors.

A banda de gestionar-la, la migració hauria de ser explicada en tot el seu abast. No és bo que als que tenen la percepció que els afecta negativament se’ls contesti que són uns xenòfobs. Caldria escoltar, parlar més i desqualificar menys. Ningú és propietari de la veritat i tampoc de la bondat. Però encara menys es pot acceptar el to displicent que expressa menyspreu, suficiència, supremacisme i classisme. Això sí que és un problema. Una pretesa satisfacció política, que s’ha cuinat a la dreta extrema però que es comença a utilitzar i a normalitzar més enllà. El catalanisme polític en versió Jordi Pujol tenia aquella màxima que havia manllevat de Paco Candel que “català és qui viu i treballa a Catalunya”. Frase, però, que no pretenia una autèntica fusió, sinó que els nouvinguts no qüestionessin l'statu quo imperant. Temps en què els immigrants eren primordialment allò que se'n deia xarnegos, i no pas àrabs, indis, equatorians o subsaharians. Amb la migració més recent, durant temps s’ha practicat la política del laissez faire, ja que encara que no agradessin i se’ls considerés hostils, en realitat eren els que ens netejaven la merda. Ara el sobiranisme de Junts, temorós dels efectes electorals del discurs xenòfob, el que fa és adoptar-lo. I, encara que potser ho fa de manera purament utilitària, el discurs de Jordi Turull resulta extremadament perillós, inacceptable. S’apropia del discurs identitari, emparant-se en la dissolució de la llengua i la cultura que generaria la migració, insinuant que és provocada des de l'Estat per tal de diluir la catalanitat. Es connecta amb el discurs global de la dreta més reaccionària, imbuïda de refugi identitari: Le Pen, Meloni, Trump... Adopten el concepte conspiranoic de “la gran substitució”. Una part de l’independentisme s’homologa ara amb el pensament més retrògrad i primari. En canvi, a l’esquerra li falta un discurs clar i voluntat de parlar-ne d’una altra manera per gestionar el fenomen. No fer-ho la debilita. Mentrestant, la seva versió més selecta s’aferra a una utopia multiculturalista que és falsa. Com bé ha explicat Amartya Sen, estem davant de monocultures múltiples que ben poc interactuen.