Acaba l'agost amb imatges preocupants de l'allau de pasteres que arriben a les costes canàries. Conec i estimo aquelles illes més enllà dels tòpics de sol i platja. Tinc un timple –un petit instrument de corda que allí encara està ben viu– fet pel lutier Antonio Lemes a Teguise, Lanzarote. Abans de començar a escriure aquest article he tocat els acords bàsics d'una folía; em porten bons records de l'illa de La Graciosa. Els canaris són gent amable i hospitalària, però la situació objectiva de col·lapse en illes com El Hierro té un límit. Estem parlant de llocs petits i fràgils. Sobre la immigració sembla com si ja s'hagués dit tot; però alhora, veient els resultats de les suposades solucions, sembla que no se n'ha dit res definitiu. Potser va sent hora d'explorar altres perspectives per mitjà de consideracions que defugin els arguments habituals i el reguitzell de llocs comuns que porten enganxats com una paparra. Disculpin, doncs, que no segueixi el discurs mainstream.
¿Si existís alguna forma realment efectiva de control fronterer marítim, terrestre i aeri que no posés en risc la integritat física de les persones que proven d'accedir irregularment a un territori, ara estaríem parlant d'aquesta qüestió? Em sembla que no. De fet, si aquesta possibilitat imaginària arribés a ser real, la disjuntiva de migrar quedaria descartada als mateixos països d'origen. Si un control així no existeix, quin sentit té, doncs, plantejar la hipòtesi? En té molt, de sentit, i per això la poso en primer lloc: potser el problema no és el flux migratori en si mateix, que és una cosa que ha passat tota la vida, sinó la seva gestió en unes circumstàncies que ja no tenen res a veure amb les d'altres temps. Això ens porta al següent punt.
¿I si resulta que amb un mateix terme, immigració, ens estem referint a fenòmens que, en realitat, són molt diferents? Si acceptéssim aquesta segona hipòtesi, alguns discursos que s'acaben materialitzant en polítiques públiques no tindrien gaire sentit. Per exemple, la reconstrucció europea va generar, cap a finals de la dècada del 1950, una allau migratòria de grans proporcions (espanyols, portuguesos o grecs que anaven a treballar a països com Alemanya o Bèlgica, etc.). Hi anaven requerits pels mateixos governs. Avui aquestes necessitats no existeixen. Les persones que van haver de fugir a França l'any 1939 –entre d’altres, la meva pròpia família– tampoc tenen gaire a veure amb gent que vol millorar la seva vida i entra per Barajas amb un visat turístic. Malgrat que etiquetem tots aquests moviments humans sota un mateix terme, ni les causes del desplaçament (en el lloc d'origen) ni tampoc les seves conseqüències (en el lloc de destí) resulten en absolut comparables. El dret d'asil, per exemple, hauria de ser una premissa quasi sagrada tant per raons legals com ètiques. La resta forma part d'altres circumstàncies i perjudica els legítims sol·licitants d'aquest dret, que són, de fet, una minoria assumible per qualsevol estat europeu.
Finalment, en un món tan interconnectat com el nostre convé observar amb atenció quins són aquells agents del procés que, malgrat la seva importància, no tenim en compte. Ara mateix, una part substancial de la pressió migratòria de l'Àfrica cap a Europa és atenuada pel colonialisme sostenible (mode irònic on) que la Xina fa en aquell continent. Els ho resumiré en un exemple. L'any 2003 a la Xina hi havia menys de 2.000 estudiants universitaris africans; el 2015 ja eren 50.000, la majoria becats, etc. Això per no parlar d'inversions astronòmiques en infraestructures ferroviàries, agrícoles, etc. ¿La solució –per a tots– és aquesta? No ho sé, però és força probable que les coses vagin en aquesta direcció.
I ara, si m'ho permeten, me'n torno a les Canàries, a Teguise, que és el poble de l'interior de Lanzarote on el mestre Antonio Lemes va construir el meu timple fa molts anys. Algunes localitats canàries van arribar a perdre gairebé la meitat de la seva població a la dècada del 1950 a causa de la migració massiva cap a Veneçuela: molts hi arribaven precàriament amb els seus propis vaixells de pesca. Avui, a banda de les pasteres que arriben a les illes occidentals, Barajas rep descendents d'aquells canaris que ara fugen del règim de Maduro (7,7 milions de persones). Una situació simètrica? Sí i no: tret del desplaçament físic sovint penós, que és el mateix, aquests processos reclamen solucions diferenciades. Només hi ha d'haver una premissa comuna sobrevolant-les: el respecte escrupolós pels drets i la dignitat de les persones.
