Immigració: per començar, una mica més de rigor
Les dades estadístiques, resultat de les regulacions administratives, mai no descriuen tota la complexitat de la vida social. Ara mateix, enmig d’aquest enverinat debat públic que s’ha reobert sobre immigració, les xifres que s’usen no n’abasten les dimensions més rellevants, i les anàlisis sovint recolzen en aproximacions confuses i, pitjor, confusionàries.
D'entrada cal saber que en les dades que s’utilitzen sobre immigració se sol confondre l’origen, la nacionalitat i la condició d’immigrant. L’origen assenyala el lloc de naixement, i les darreres dades de l’Idescat per Catalunya diuen que el 2022 hi havia un 21,17% de nascuts a l’estranger (un 4,04 el 2000) i un 15,19% de nascuts a la resta d’Espanya (un 27,20 el 2000). L’estrangeria, en canvi, descriu la nacionalitat administrativa, de manera que si alguns nascuts a l’estranger s’han pogut nacionalitzar espanyols, la xifra es redueix: els 2022 hi havia un 16,3% de no-nacionals (un 2,9 el 2000).
Com es veu, aquestes dades parlen de condicions administratives, i no s’han de confondre amb el concepte d’immigrant per, com a mínim, dues grans raons. Una, perquè la condició d’immigrant és de naturalesa social –no administrativa–, i és transitòria. Es pot deixar de ser immigrant, encara que s’hagi nascut fora del país de destinació. Les possibilitats de “deixar de ser immigrant” són diverses, i els terminis esdevenen poc o molt llargs segons les condicions socials de recepció i les expectatives de futur d’aquests mateixos immigrants. Del canvi d’expectatives, Maria Aurèlia Capmany n’havia dit el “desfer les maletes”, és a dir, la decisió d’establir-se definitivament al nou país. I no tenim cap estadística que mesuri quants immigrants hi ha a Catalunya, o en quin grau se’n senten o els en fem sentir.
Una altra qüestió rellevant que se sol ignorar és que un immigrant és, alhora, un emigrant: viu la tensió entre la desvinculació de l’origen i la pertinença al destí. Entre el desarrelament i el nou arrelament. I, una vegada més, les condicions socials d’un procés i de l’altre, viscuts simultàniament i sovint en contradicció, expliquen les dificultats i els conflictes amb què es viu el trànsit. Suposar que és possible compatibilitzar la pertinença a la cultura d’origen en un nou marc social foraster és una quimera basada en ideologies benintencionades i condescendents.
Hi ha encara més dimensions que resten ocultes. Una, les dades estadístiques només mesuren moments concrets –els padrons municipals a 1 de gener–, però de l’anterior a l’últim hi ha moviments d’entrada i sortida no mesurats. Dues, no totes les situacions queden registrades de manera regular i no consten a les xifres oficials. I tres, els processos burocràtics d’inscripció al padró, d’obtenció de permisos de treball o de nacionalització, entre més, són feixucs i dibuixen tota una casuística transitòria de mal precisar.
Per fer-ho més complicat, és obvi que no és el mateix immigrar a tres, trenta o seixanta anys. Ni si s’és home o dona. Ni si vens de Romania, del Marroc o dels Estats Units. Ni si vas a parar a Guissona, Vic o a Salt. Ni si ets investigador biomèdic o ets analfabet... Ni és el mateix, fins i tot havent nascut a Catalunya, que els teus pares encara no s’hi sentin arrelats. De manera que parlar d’immigració en termes generals i amb xifres merament administratives és d’un reduccionisme tan brutal que no permet entendre res.
Finalment, encara caldria afegir una altra dimensió a qualsevol anàlisi sobre els processos migratoris: el temps. Ja he dit que la condició d’immigrant –i d’emigrant, si es mira des del punt de partida– és caduca. Manel Delgado escrivia que es comença a perdre just en baixar del tren i posar el peu a l’andana. Per tant, no tots els nouvinguts –aquest eufemisme més ple de bona voluntat que d’eficàcia– són igual de “nous”. I, a més, és difícil de preveure com seran unes transicions que poden durar dues o tres generacions i que també transformaran els estils de vida dels receptors.
Sabem que Catalunya és un país d’antics –i nous– immigrants. Per això, ja fa més de vint anys que vaig suggerir que, per entendre’ns a nosaltres mateixos, hauríem de considerar la immigració com un lloc de memòria nacional. I també he defensat que, en un cert sentit, tots acabem sent immigrants, ni que residim on hem nascut, vista la rapidesa dels canvis socials del nostre temps. Per això dol tant que uns puguin dir injustament que no som històricament un país d’acollida com que d’altres espantin les seves pors amb temptacions racistes.