La cúpula estatal de Vox (el mando, en un partit que, en bona lògica, funciona tan verticalment com un quarter militar) ha muntat un petit psicodrama amb la pregunta de si rompen els acords que tenen amb el PP per formar governs autonòmics. En el moment d'escriure això encara no se sap quina decisió hauran pres, però és el més possible és que tot quedi en una bravata de cunyat a la barra del bar. La naturalesa de Vox és parasitària, i el PP (que encara no s'ha refet de no haver pogut arribar a la Moncloa l'any passat) necessita la quota de poder –i, per tant, de diners– d'aquests governs autonòmics com el pa que menja. Cap dels dos partits té gens d’interès a amollar les mamelles que xuclen.
En té més, d'interès, el motiu pel qual gesticula l'extrema dreta, que és el desacord amb el repartiment de migrants menors no acompanyats a les diferents comunitats autònomes. L'estat espanyol és frontera de la Unió Europea, i el fet que la política europea en matèria d'immigració (recentment endurida, poc abans de les eleccions europees) sigui tan influïda per les dretes dures, l'extrema dreta i els populistes ha generat els moments més indiscutiblement negres dels governs de Pedro Sánchez: l'encobriment de la matança de fa dos anys a la tanca de Melilla, i l'abandonament del poble saharauí per part del govern espanyol, en tots dos casos cedint al xantatge del Marroc. La Unió Europea, mentrestant, segueix pagant grans quantitats de diners a països extracomunitaris perquè facin la feina bruta d'enfonsar pasteres i matar els seus passatgers, dones i infants, persones desvalgudes.
Així i tot, la immigració és, i previsiblement ho serà més encara, la qüestió decisiva a partir de la qual l'extrema dreta acabarà de fer-se, o no, amb el poder a Europa. Es repeteix, ja quasi mecànicament, que els discursos xenòfobs prosperen per culpa de l'esquerra, que fa discursos bonistes i woke. És possible, però hi ha una altra part del problema, i és que el discurs de l'extrema dreta dona veu i legitimitat a una part important de la condició humana, que és la seva (la nostra) misèria. La por de l'altre, però no només: el rebuig al pobre, el plaer de sentir-se superior a algú.
Després hi ha la facilitat amb què la dreta, diguem-ne, tradicional, sucumbeix a la pressió de l'extrema dreta. El PP es doblega davant de Vox, com Junts ja ha mostrat (ara també) que ho fa davant d'Aliança Catalana, que ja és al Parlament i fa por que vagi ocupant espai amb el discurs putrefacte que ja li ha sentit tothom a la tal Orriols (força semblant, ara que l'hem recordat, al de Marta Ferrusola). En tots dos casos es presenta com a patriotisme, i com un servei als interessos dels compatriotes: són qüestions complexes, diuen. I és cert: tot el que té a veure amb la immigració és complex, i ho podeu comprovar (i obtenir bona informació) a l'article de Marta Rodríguez Carrera en aquest diari. Però la complexitat no ha de ser l'excusa per cedir a les envestides dels que piquen la pedra de l'odi, de la baixesa i del crim contra qui no es pot defensar.
