Imbuïts per la velocitat contemporània

Traço una ruta amb Google Maps que em porti des del poble de l’Empordà on soc fins a casa meva, a Sant Cugat. Per defecte, el senyor Google em diu que he d’anar per la ruta més curta tot i que, molt amablement, em dona altres opcions més llargues. Decideixo agafar una ruta llarga. M’agrada conduir, miraculosament tinc temps, vull gaudir del paisatge i potser descobrir un camí que segurament no he fet mai perquè sempre vaig amb pressa. Tanmateix, en un moment determinat, el senyor Google decideix canviar-me la ruta. Ell està convençut que jo vull arribar com més aviat millor i, sense ni demanar-m’ho, em redreça cap a la ruta més curta.

L’anècdota entronca uns dies més tard amb un episodi amb els meus fills de vuit anys. Proposo nit de cinema i crispetes apostant per un clàssic: Superman, el film original de 1978. La sessió és un desastre. El film dura dues hores i ha de passar una hora fins que puguem veure Superman volant perquè primer s’explica l’origen del superheroi. Els meus fills no ho entenen. S’impacienten, es posen nerviosos i em diuen que allò és “massa lent” i que és “un rotllo”.

Tot això em porta a pensar en l’evolució tecnològica que ens ha tocat viure i que ens aboca inexorablement a una espiral de velocitat sense fi que xoca constantment amb el ritme vital, original, natural del planeta que habitem. Vivim de pressa, donant per fet que la velocitat que se’ns imposa a tots nivells és no només assumible sinó desitjable. I, per descomptat, no ens queda temps per fer-nos la pregunta essencial: de pressa per arribar on?

La cineasta alemanya Cosima Dannoritzer va dirigir fa un parell d’anys un documental titulat Lladres de temps en el qual indaga en la qüestió de la velocitat contemporània des d’una perspectiva econòmica i ens explica l’entrellat, el veritable perquè de la necessitat de rapidesa que ens tiranitza, la “pobresa de temps” que caracteritza la nostra vida i que manté intacte el que Michel Foucault va anomenar el “poder sobre la vida” en temps de democràcia. A Lladres de temps s’aprofundeix en com el sistema capitalista ha convertit el nostre temps en el principal negoci de les noves oligarquies econòmiques, fent especial èmfasi en el cas de les xarxes socials, que són gratuïtes però que, en realitat, acabem pagant amb informació que alimenta el big data i, sobretot, amb el nostre temps. Com més temps invertim en les xarxes socials més diners es mouen, més control sobre les nostres vides arriba a les estructures econòmiques i més atrapats estem en la roda del capitalisme salvatge. “Sense temps no hi ha democràcia”, ens diu Dannoritzer, perquè no hi ha espai per pensar, ni per qüestionar, ni, en conseqüència, per ser lliures.

Aquesta revelació em resulta especialment pertorbadora quan penso en la meva faceta com a professora de cinema i m’adono que cada cop més he de competir amb la rapidesa de les xarxes socials per poder captar l’atenció dels alumnes. Talment com els meus fills són incapaços de veure Superman perquè ja han nascut imbuïts de la velocitat contemporània, a les classes la sensació compartida amb altres professors és que el format de transmissió ha de ser lleuger, de curta durada, i apostar per la ludificació sempre que es pugui, si vols que els alumnes et facin cas més de cinc minuts seguits. A banda d’esgotador, l’aprofundiment amb aquest plantejament és pràcticament impossible. La conseqüència principal de tot plegat és la liquiditat relacional –per fer servir el concepte del sociòleg Zygmunt Bauman– amb què s’afronten els processos d’aprenentatge, cosa que, inevitablement, els acaba abocant a una dinàmica d’oblit amb conseqüències que no soc capaç de mesurar.

Em ve al cap com és de necessari el concepte de rostre de la filosofia d’Emmanuel Lévinas en aquest context per retornar-nos la importància de reconnectar-nos els uns amb els altres a la realitat física i entendre la importància de donar-nos el temps que mereixem. També penso en el personatge de Jeanne Dielman de la cineasta belga Chantal Akerman. En un film que dura gairebé quatre hores, Akerman segueix la vida d’aquesta mestressa de casa que s’obstina a ocupar-se tot el seu temps amb obligacions de diversa mena amb un objectiu feridor: no haver-se d’enfrontar al seu terrible buit interior. Segurament hi penso perquè és una bona metàfora del que trobarem a sota de la velocitat i la manca de temps contemporànies.