La imatge importa
S’ho pregunta tothom: com es distribuiran els diners europeus? Sabem que el govern de l’Estat hi està treballant i que al mes d’octubre s’ha d’enviar un pla a Europa. Som a mitjans de setembre: el que es trametrà només pot ser una llista raonada de programes, una assignació provisional de fons a cada un d’ells, i una metodologia per determinar com se seleccionaran, dintre de cada programa, els projectes concrets que es finançaran. Per a mi és evident que aquesta metodologia la voldrà veure Europa i que no podrà ser “El que li sembli bé al govern”. Cadascun dels estats membres de la Unió Europea té el dret d’aturar la tramitació. En conseqüència, el govern farà bé d’incloure en el seu pla una metodologia de selecció que sigui impecable, i que projecti la imatge de ser impecable. Al meu entendre això significa: convocatòries obertes i competitives seguides d’una avaluació i selecció dotades d’una transparència i escrupolositat exquisides. No em puc imaginar que Europa pugui acceptar una altra cosa.
El que no tindrem, almenys per als recursos dedicats a inversions transformadores, és un repartiment per comunitats autònomes amb quantitats predeterminades. Ara bé, des de Catalunya, i si tenim garantia d’una avaluació experta i transparent, la metodologia per a convocatòries que s’avaluen i es resolen exclusivament per la qualitat de les propostes, l’hem de veure com a idònia. De fet, un govern amb ambició ha d’insistir en això i, alhora, ha de promoure infraestructures físiques i humanes del més alt nivell possible, i amb la capacitat, per tant, d’atreure recursos. Faig constar que quan a Europa participem en programes competitius, com l’Horitzó 2020, ens va bé, i quan són programes amb una quota predeterminada, com el Feder, ens quedem curts.
L’efectivitat dels processos d’assignació competitiva de recursos depèn de la credibilitat de comissions avaluadores i assessores, i aquesta depèn del fet que els seus membres siguin percebuts com a veritables experts, independents i sense conflicte d’interessos. ¿Això és suficient? No del tot. Per inspirar confiança també cal que la imatge de la Comissió exhibeixi en ella mateixa la diversitat dels col·lectius als quals s’adreça la convocatòria. Us en donaré un exemple amb què estic familiaritzat. El Consell Europeu d’Investigació (ERC en les seves sigles en anglès) reparteix molts diners entre els científics europeus via convocatòries de projectes. L’avaluació d’aquests projectes correspon a una estructura de comissions que en darrer terme respon a un Consell Científic format, ara, per vint-i-un eminents investigadors europeus anomenats per la Comissió Europea, mitjançant un Comitè d’Identificació independent. En la seva composició sempre es procura que hi hagi un equilibri entre àrees científiques, entre gèneres i entre territoris. Si quan es publica una resolució es veu que hi ha més receptors britànics dels que correspondria si es repartís per PIB, el ciutadà europeu també veu que no hi ha sobrerepresentació britànica en el Consell Científic i, per tant, acceptarà amb menys sospita que, simplement, els britànics han presentat millors projectes. Paradoxalment, fer les coses bé demana no posar quotes en els resultats, però sí posar-ne en la composició dels avaluadors, o assessors.
Com ho estem fent a Espanya? Deixo de banda les àrees temàtiques, específiques de cada convocatòria concreta. L’equilibri de gènere i el de territori són, però, de rellevància general. En l’equilibri de gènere estem ja força conscienciats, i s’ha progressat (em refereixo només a la composició de comissions). En canvi, en el tema territorial som a les beceroles. Us en dono un exemple. El ministeri d’Assumptes Econòmics té un Consell Assessor d’Assumptes Econòmics format per disset experts. Tots ells molt distingits i ben triats. Un per un m’inspiren tota la confiança. Són deu homes i set dones. Però en l’equilibri territorial suspèn de totes totes: dels disset experts, dotze estan basats a Madrid (dos a l’estranger). Si, dins dels àmbits que conec millor, miro cap al ministeri de Ciència trobo el Comitè Científic i Tècnic de l’Agència Estatal d’Investigació (set sobre dotze basats a Madrid) o el Consell de Política Científica, Tecnològica i d’Innovació (set sobre tretze basats a Madrid). No sempre és tan exagerat. El mateix ministeri d’Assumptes Econòmics (i de Transformació Digital) disposa també d’un Consell Assessor d’Intel·ligència Artificial molt més equilibrat (disset membres, amb vuit a l’estranger i tres a Madrid). Sempre hauria de ser així. La implicació que més de la meitat del talent espanyol resideix a Madrid és, a més de falsa, ofensiva. No propugno quotes rígides però caldria ser molt mes curós.
