El buit darrere el populisme
Les pantalles són enemigues dels llibres. La imatge és enemiga del pensament. El lideratge ha passat d’un model aristocràtic i hereditari del segle XVI al XIX a un de classe mitjana i basat en la meritocràcia al segle XX –De Gaulle, Nixon, Sadat, Thatcher, Merkel– i, a partir del segle XXI, a un basat en la imatge –Trump, Putin, Bolsonaro.
En el segon model, l’esforç personal, la formació i la lectura van ser determinants. La posició s’havia de guanyar. Calia capacitat d’anàlisi, estratègia, coratge i caràcter. Com escriu H. Kissinger, el criteri per jutjar un líder no ha canviat al llarg de la història: “Transcendir les circumstàncies per visió i dedicació”. S’ha de saber evitar les crisis i els riscos abans que es manifestin en tota la seva contundència. Avui, els canvis transcendents són rapidíssims i requereixen una habilitat molt especial, però no com podria semblar, basada en la intuïció, sinó més aviat en l’experiència, la convicció i la resiliència. Els períodes de confusió i dubte s’han de superar amb coratge i caràcter.
La imatge i la immediatesa s'han fet fortes fins a uns extrems insospitats fa uns anys. Han impregnat la política mundial. Els fenòmens Trump i Bolsonaro no són explicables sense aquesta circumstància, que ha passat a ser un agent social que determina comportaments. Al darrere del “Make America great again” no hi ha res. És un eslògan que aplega molta gent als EUA: quin americà no voldria que es complís? Però porta aparellada una manca de coratge i convicció per part de qui ho diu que el desqualifica. Trump pregunta a la vicesecretària d’Estat minuts abans de la primera entrevista amb el president Putin a Hèlsinki: “¿Creu que li cauré bé?" No cal deixar volar gaire la imaginació per concloure què seria avui el món amb Trump a la presidència.
Segons els grecs, l’aristocràcia era el govern dels millors. El capital humà, econòmic, tècnic de què disposava cada persona es posava al servei d’aconseguir el millor per a tots. No era el seu benefici personal el que era prioritari, al contrari. L’equilibri de poder derivat de la Pau de Westfàlia es va consolidar com un marc polític basat en la contenció. Era el govern d’uns pocs que aconseguien i cedien la funció de la força en relació amb les contraparts.
El 1914 es va passar del conflicte dels governs i les elits als conflictes directes dels polítics i els pobles. Es va vessar sang. La meritocràcia dels millors és posar, al servei de tots, l’acció pública per aconseguir els fins marcats, però alguna cosa falla quan hi ha conflicte i falta de reconeixement entre uns i altres, cosa que s’expressa avui de múltiples maneres. Aquesta és una altra característica del nostre temps: la desconfiança. La institucionalitat de la mentida.
Llavors, les preguntes eren: què és essencial per a la seguretat nacional?; què és necessari per a una pacífica coexistència en la seguretat internacional? Sempre el mateix: la necessitat d’equilibri. La humanitat ha viscut amb un equilibri permanent entre la força i la legitimitat. Són equilibris complexos i fràgils que s’han de mantenir a partir de forces en confrontació equilibrades i canviants.
És la primera vegada en 250 anys que els EUA han de conviure amb un poder econòmic i militar confrontat i similar al seu –l'URSS no ho va ser mai, només comptava la dissuasió nuclear–. Però no hi ha alternativa. És això amb el que tots els pobles del món han d’aprendre a viure, en una nova i igualitària multilateralitat.
El risc de conflicte nuclear mundial és una realitat, però més llunyana del que podria semblar, perquè tothom sap que per aquest camí es va a la destrucció absoluta. Ningú en voldrà ser responsable. És un pendent que condueix a la destrucció. Tothom l'evitarà abans de passar a l’escaló ulterior, per més que les conseqüències del conflicte convencional tinguin límits dolorosos i humiliants. Ja li està passant a Rússia amb la guerra a Ucraïna.
Friedrich Engels va dir que el govern de les persones seria substituït per l’administració de les coses. La grandesa de la història resideix en refusar a abdicar a qüestions impersonals i tendencials sense autoria identificada i raó justificada. La frase d’Engels és d’una renúncia i un pessimisme absoluts. Arribats aquí, quin és l’escaló que ve després? El lideratge es deriva del xoc del que és intangible i el que és mal·leable. Els estoics van dir que no podem dominar les forces exteriors, però sí que podem triar com hi responem. Aquesta és la nostra llibertat.
Distingir entre el que és tendencial i concret és clau per saber què s’ha de fer i evitar l’abandonament i la manca de reacció. El problema dels lideratges populistes és el buit que hi ha darrere. El problema i el perill és que el populisme requereix permanentment idees “originals i disruptives” que a voltes han comportat conseqüències tràgiques.
Enfront dels grans principis hi ha d’haver les accions de cada dia, que són les que justifiquen els lideratges perquè dirigeixen les accions en un sentit determinat. El lideratge és fer, fer bé, més que pensar.