Imaginem un bon sistema electoral
Per aconseguir la independència no n'hi ha prou explicant per què volem marxar, ni la justícia de les nostres raons. També cal començar a mostrar com podria ser el nou país, per què serà millor. Podem imaginar reformes institucionals positives independentment del posicionament ideològic que defensi cadascú. Una d'aquestes reformes és la del sistema electoral. És cert que el fet que a hores d'ara encara no tinguem una llei electoral catalana és només responsabilitat dels parlamentaris catalans, però també ho és que un canvi institucional com el que suposa la creació d'un nou estat obre una finestra d'oportunitats (negociacions múltiples simultànies, altes expectatives populars...) per a plantejaments innovadors.
No hi ha sistemes electorals bons o dolents, hi ha sistemes electorals amb unes conseqüències o d'altres, amb unes prioritats o d'altres. Bàsicament, n'hi ha dues a tenir en compte: la proporcionalitat i la territorialitat. Sembla raonable que tots els vots dels catalans i les catalanes valguin el mateix visquin on visquin. I que el suport popular d'un partit es vegi reflectit en la mateixa proporció en la cambra catalana. Però també és raonable que no hi hagi ciutadans que per viure en territoris amb menys població no vegin les seves necessitats i preferències adequadament recollides. Aquests dos objectius raonables entren fàcilment en contradicció si la ciutadania no es distribueix uniformement en el territori.
Aquest cas és justament el de Catalunya, amb gairebé un 75% de la població concentrada a la província de Barcelona. Si dividim els 3 milions i mig de vots a candidatures de les últimes eleccions entre els 135 escons, en una situació de proporcionalitat pura obtindríem una quota d'uns 26.000 vots per diputat. Recordem que, per exemple, la Vall d'Aran té uns 10.300 habitants, el Pallars Sobirà, 7.600, i l'Alta Ribagorça, 4.400. És a dir, caldria que tots els habitants d'aquestes tres comarques es posessin d'acord per (quasi) aconseguir un representant. No estem parlant d'una part petita de Catalunya. Es tracta de quasi el 8% del territori català. Si es votés per quilòmetre quadrat i no per nombre de ciutadans, a aquests territoris els correspondrien 10 diputats (el 8% dels 135). Actualment, a tota la província de Lleida n'hi corresponen 15.
¿Podem imaginar un sistema que combini els dos objectius i que, a més, permeti aconseguir-ne d'altres, com una relació més directa entre ciutadania i representants, o fins i tot, el debilitament de la partitocràcia? Ja fa un temps que entre experts i col·lectius que defensen una regeneració democràtica existeix un cert consens per assenyalar les bondats del model alemany (o escocès) per al cas català. Aquest model combina les dues prioritats a través d'un sistema de votació en què el ciutadà ha d'escollir dues llistes alhora: en una vota el partit que prefereix que governi i en l'altra el diputat que creu que el representarà millor a ell i al seu territori més proper, que pot ser d'un altre partit.
Imaginem un Parlament format per 150 diputats. Imaginem una circumscripció única per a tot Catalunya i 50 circumscripcions uninominals (en què s'escull un únic representant) corresponents a les 41 comarques i 9 més amb les quals subdividir les grans ciutats. En primer lloc, sumarem totes les paperetes corresponents als partits a nivell de tot Catalunya, i d'aquí sortirà el percentatge de diputats que correspondrà a cada formació (40% de paperetes, 40% de diputats; tots els vots compten igual). Imaginem que a l'hora d'assignar els escons comencem per donar-los l'acta a aquells que han guanyat en les llistes territorials. Si els candidats territorials d'un partit guanyen en 20 circumscripcions uninominals i a aquest partit li corresponen 40 diputats (40% dels vots a tot Catalunya), els seus 20 primers diputats seran aquests vencedors i els altres 20 provindran de la llista catalana. Resultat? El diputat que hagi estat escollit al Pallars Sobirà coneixerà bé les necessitats d'aquest territori però el vot d'un ciutadà de Llavorsí no valdrà més que el d'un de Santa Coloma de Gramenet.
Seguim imaginant? Imaginem, a més, que les llistes dels partits són tancades però desbloquejades. És a dir, que es pot votar, si es prefereix, un representant que estigui en qualsevol posició de la llista, i que si aquest representant rep un mínim de vots encara que vagi en els darrers llocs pugui sortir elegit, combinant la selecció feta pel partit amb la selecció ciutadana. Val la pena començar a pensar-hi entre tots i no deixar-ho només als polítics, que, en aquesta qüestió més que en cap altra, són jutge i part. Sense restriccions mentals, imaginant que tot és possible. (Per cert, avui al reportatge Anem a les urnes , del programa de divulgació científica Què, qui, com del 33, també ens ho plantegem.)