Instal·lats en l’imaginari de la polarització

1. L’altre. Fa cinc anys, John Gray escrivia: “El vot a favor del Brexit demostra que les regles de la política han canviat de forma irreversible. El tipus de capitalisme desigual que existeix avui és intrínsecament inestable i no es pot legitimar democràticament. L’error dels pensadors progressistes de tots els grans partits ha consistit en imaginar que era possible aplacar el descontentament de la població oferint-li el que en el fons era una continuació de l'statu quo”. Seguim allà mateix. En temps de desconcert, la simplificació: polarització que estalvia moltes hores de pensar, perquè només cal trobar una oposició que marqui la incompatibilitat radical amb l'adversari i repetir-la fins a l’infinit. En poques hores a la política espanyola hem sentit "socialisme o llibertat", "llibertat o feixisme", "comunisme o llibertat", segons cadascú anava movent les peces. A Catalunya fa temps que estem instal·lats en l’unionisme (constitucionalisme) o independentisme (sobiranisme).

Amb aquest panorama les idees van escasses i tot gira entorn de la construcció del monstre: l’altre. És l’herència de la revolució neoliberal a la qual la socialdemocràcia es va entregar i els efectes d’un sistema de comunicació nou que escapa als partits convencionals. A l’esquerra ningú s’ha preguntat seriosament què s’ha fet malament perquè la gent l’abandoni pels portadors de promeses del passat sobre les quals l’autoritarisme postdemocràtic va prenent cos. A Itàlia, com a França, l’esquerra socialdemòcrata esta pràcticament desapareguda, i aquí si els socialistes encara aguanten –amb l’ajut de la carambola d’errors que va fer la vella guàrdia quan va voler liquidar Sánchez– és perquè el record de la dictadura encara pesa, la dreta encara té dificultats de reconeixement i l’extrema dreta fa revenir la memòria del pitjor.

Si a Espanya s’està passant massivament de fer política a jugar a fer política, a Catalunya seguim encallats en l’imaginari de la polarització, convertit ja en statu quo. És a dir, amenaçats per una fase de perllongat estancament, sense capacitat per bellugar en cap direcció. És impossible trencar aquestes inèrcies?

2. Exhibicionisme. Hi ha qui pretén que l’embolic que viu Madrid és conseqüència del conflicte català. Tot serveix per atribuir-se medalles quan es treballa des d'una visió orgànica del coneixement. Tinc la sensació que ve de bastant més lluny. És des de la crisi del neoliberalisme el 2008 que els sistemes democràtics occidentals, en diferents graus, estan en el desconcert, com si de cop el buit els habités. Els esforços per omplir-lo fracassen en cadena. I de moment sembla que el pensament reaccionari és el que s’adapta millor a la societat de la desinformació, mentre l’esquerra segueix sense trobar-se a si mateixa, perduda en territori advers. Tanmateix, la polarització dona espectacle i alimenta la simplificació quan ningú és capaç d’apuntar cap on anem.

L’exhibicionisme –que ha tingut aquests dies moments estel·lars per part de dues persones que el porten a la sang, Isabel Díaz Ayuso i Pablo Iglesias– té la virtut de donar peu a tot tipus de teories de la conspiració que, com va explicar Borges, són alleujadores per a una espècie que necessita trobar sempre un culpable de la seva dissort. Però tinc la sensació que tot ha estat fruit d’una cadena de decisions que es volen presentar com a molt pensades però que no crec que tinguin més solidesa que la pulsió reactiva de gent amb egos necessitats d’atenció (cosa que segurament forma part de l’ofici). Veig contundents pronòstics sobre el resultat de tot plegat. Alguns parlen fins i tot d’eleccions generals anticipades. Però em sembla raonable esperar a veure les cartes. Perquè, malgrat tot, serà la ciutadania la que les repartirà. I en unes circumstàncies en què no és fàcil preveure la seva reacció. Estem en el moment decisiu de la pandèmia, ens juguem el futur de tots plegats i alguns descaradament es llancen a salvar el seu futur personal. Per molt que es vulgui minimitzar, el risc és que Vox pugi a cavall del PP. I que aquest s'hi trobi a gust: al capdavall Ayuso ja ha dit que “si et diuen feixista significa que estàs al costat bo de la història”.

Josep Ramoneda és filòsof