Imaginar una Alemanya post-Merkel
Periodista de 'Die Zeit'Quan fa uns dies es va anunciar la notícia que el Partit Socialdemòcrata alemany s’avenia a negociar una nova coalició amb els cristianodemòcrates de la cancellera Angela Merkel, Europa va sospirar alleujada. D’ençà del resultat no concloent de les eleccions del setembre, regnava la incertesa sobre el temps que el país amb l’economia més gran de la Unió Europea -i, fins avui, l’àncora de la seva estabilitat política- necessitaria per formar un nou govern. Però jo encara no cantaria victòria. L’alleujament és prematur.
L’executiu que formin està condemnat a ser el més feble i inestable d’Alemanya en dècades. En primer lloc, els socialdemòcrates, un partit de centreesquerra, estan immersos en una crisi existencial i a amplis sectors de la formació els continuarà preocupant que una altra coalició impedeixi que es dugui a terme un procés de recerca de l’ànima del partit.
Un segon factor d’inestabilitat, aquest més important, és la mateixa cancellera. Si entenem el poder com la capacitat d’aconseguir que els altres facin el que preferirien no fer, cada dia queda més clar que el poder de Merkel està minvant. Hi ha cristianodemòcrates que han optat per la rebel·lia silenciosa, mentre d’altres adopten un posicionament públic considerablement més dur que el de la cancellera en assumptes com ara la immigració. Un membre destacat de l’executiu, que ha demanat que no se’n reveli el nom, ha dit a periodistes que la cursa per succeir Merkel ja ha començat (mentre les negociacions segueixin en marxa, els cristianodemòcrates poden substituir Merkel com a candidata a cancellera del partit en qualsevol moment). Què ha passat?
Merkel ha governat durant molt de temps de manera lenta, tranquil·la i pragmàtica; els alemanys en diuen merkelejar. Però els temps que corren demanen iniciativa. Merkel amaga les seves cartes en un moment en què el món valora els dirigents que s’excedeixen en les seves declaracions, però alhora entenen com s’han de comunicar amb un públic connectat les vint-i-quatre hores. El fet que l’any passat dos dels veïns d’Alemanya, Àustria i França, elegissin caps de govern més joves, més ambiciosos i més carismàtics tampoc no juga a favor de la cancellera.
La calma estoica impressiona quan els qui t’envolten tendeixen a deixar-se portar pel pànic, com en la crisi de l’euro o el conflicte entre Rússia i Ucraïna. El manual d’estratègia de Merkel va donar resultats: escoltar, no equivocar-se en relació amb els fets, analitzar-los fredament i convèncer amb la raó. Però el seu mètode especulatiu va començar a flaquejar quan centenars de milers de refugiats i immigrants van començar a arribar a Europa el 2015. La reacció que això va desencadenar en la dreta va alimentar un partit fins llavors molt minoritari i li va obrir les portes del Bundestag.
Després van arribar les negociacions posteriors a les eleccions de l’any passat. Diversos polítics d’Els Verds i del pro empresa Partit Liberal, formacions amb les quals els cristianodemòcrates van intentar formar govern, van plantejar dubtes sobre la idoneïtat de Merkel davant un panorama polític alemany en ràpida transformació en què els partits majoritaris, que solien buscar consensos, ara són més petits i perden pes, i les aliances atípiques entre partits com els verds i els liberals són el futur. Una figura destacada d’Els Verds, Robert Habeck, recorda que, durant les negociacions per formar una coalició, “Hi havia una manca d’autoritat colpidora”. “En les converses decisives -afirma-, no es decidia res”.
Amb raó la ciutadania ja no té clar que la mateixa Merkel continuï sent capaç de distingir la serenitat de la fatiga. Al capdavall, si hi ha un ciutadà europeu que tingui motius per estar cansat és Angela Merkel.
Certament, hi ha dues coses que la cancellera ha confós des de fa massa temps: la tranquil·litat i el silenci. A excepció de les obligades aparicions televisives durant les campanyes electorals, Merkel parla tan poc als alemanys que sembla que no tingui res a dir, o no vegi cap motiu per explicar-se, o no consideri necessari convèncer ningú de la seva sapiència.
Tot plegat contribueix a generar la impressió que Merkel creu que la seva persona encarna el país, com el monarca que converteix el fet de ser car de veure en un senyal d’autoritat. Dir als alemanys durant la crisi migratòria: “Això ho resoldrem” per després guardar un silenci tens en lloc d’explicar com exactament es resoldria “allò”, desprèn un cert tuf d’arrogància.
El fet que la Dama de Ferro de la política alemanya es negui a explicar-se més en públic suposa una decepció particular per als periodistes i els polítics que l’han tractada rere els focus, on no té pèls a la llengua i es mostra encantadora. Si Merkel hagués exhibit aquest talent públicament més sovint, podria haver estalviat a Alemanya una bona part de l’ascens del populisme de dretes.
En temps com els que corren, que la cancellera es limiti a ser la primera servidora pública del país és senzillament insuficient, en particular en un moment en què l’electorat reclama que es prenguin mesures. Això és el que el president francès Emmanuel Macron i el canceller austríac Sebastian Kurz ofereixen. Al marge de l’opinió que ens mereixin els seus objectius (i, en el cas de Kurz, els dels seus socis d’ultradreta), tots dos transmeten ambició. Recentment, en una breu visita de vint-i-quatre hores a Berlín, Kurz va plantejar més idees clares sobre immigració que Merkel en els últims vint-i-quatre mesos.
Merkel ha perdut el seu missatge en massa qüestions. No hi ha cap motiu per pensar que això hagi de canviar en una coalició amb els socialdemòcrates que trontolla, tret que la cancellera ens tingui preparada una sorpresa. Al cap i a la fi, ha indicat que aquesta és l’última volta que farà muntada als cavallets de Berlín i ningú no sap encara com es comportarà un cop alliberada de la pressió de guanyar -o perdre- més eleccions.