La imaginació és la realitat

Entre els molts projectes truncats al llarg de la seva carrera, Orson Welles va concebre portar al cine mitja dotzena de relats de l’escriptora danesa Karen Blixen, també coneguda per un dels seus pseudònims, Isak Dinesen. Finalment només va portar a la pantalla, crec, Una història immortal, pel·lícula en certa manera maleïda, potser per la seva durada –no és un curtmetratge ni un llargmetratge–, que no és només representativa del singular llenguatge de Welles sinó de la poètica no menys singular de Dinesen: és difícil oblidar, al ritme de la música d’Erik Satie, el clima claustrofòbic en què Charles Clay, un potentat de Macau, vol obligar la fantasia a convertir-se en realitat. 

Una barreja d’expressionisme, romanticisme i quotidianitat màgica que caracteritza la literatura d’Isak Dinesen. El que fa, precisament, única aquesta autora en el panorama del segle XX és la seva capacitat per representar les passions humanes amb una equilibrada combinació de refinament i cruesa. Dinesen sap extreure el substrat mític de la vida quotidiana per posar en escena les seves turbulències amb delicada naturalitat. Les coses fantasmagòriques tenen el mateix estatus que les reals. I sovint les desborden, com els somnis desborden el paisatge de la vigília. 

Karen Blixen, que va passar la joventut i la primera maduresa a Kènia regentant una finca cafetera, sempre va pensar que tornaria definitivament a l’Àfrica, l’espai natural i oníric que encaixava millor amb les seves sensacions. Va viure a Dinamarca fins que va morir, però el somni africà sempre va encoratjar el seu pensament. El fruit literari més important d’aquesta vivència, Memòries de l’Àfrica, la seva obra més coneguda, és l’expressió d’una nostàlgia tremendament vitalista. Injustament va ser acusada de derives colonialistes quan el cert és que el seu llibre implica un esforç, inusual en l’època, per comprendre la interioritat de l’esperit africà. La majoria dels relats d’Isak Dinesen són memorables, però potser on aconsegueix la màxima destresa és en el que ella va anomenar “contes gòtics”, un retrat polifònic de l’ànima humana difícil de superar.