La il·lusió de les retallades
El meu amic Miquel Puig recordava no fa gaire en aquestes pàgines, amb raó, que Espanya no és Grècia. Però ningú ho diria veient els telenotícies, que ens ofereixen, dia rere dia, la imatge de metges brandant grans tisores de cartró, professors amb màscares de paper maixé portant pancartes incendiàries, veterans sindicalistes amb les mateixes trompetes que feien servir durant la reconversió industrial... És un espectacle lamentable, perquè és fals. Vegem-ho.
És fals perquè els professionals no haurien de manifestar les seves reivindicacions com si fossin obrers industrials de mitjans de segle XIX, no perquè siguin millors, sinó perquè són diferents: els sindicats van néixer per defensar els drets d'uns treballadors sense qualificació que, individualment, eren del tot prescindibles, que només en massa podien tenir influència sobre els seus patrons. Aquest no és el cas de metges o professors, persones amb tasques ben definides que no pot exercir qualsevol i que, per tant, no són fàcils de substituir. A més es tracta de col·lectius articulats -no com els personatges de les novel·les de Zola-, que tenen altres mitjans d'expressar-se que la trompeta i el bombo, i altres vies d'accés a les autoritats que tallar el trànsit. Si bé els professionals no tenen avui la consideració social de què gaudien fa cent anys (segurament perquè són molts més que llavors), tampoc són el lumpenproletariat de Marx. Una mica de dignitat no estaria malament.
És fals perquè tots sabem que la contenció de la despesa és indispensable: els mateixos que davant de qualsevol iniciativa es pregunten si és sostenible o no, no semblen adonar-se que si alguna cosa és insostenible en aquest món és gastar-se més del que un guanya, i que per invertir la tendència és necessari -ja que els ingressos no creixeran- reduir la despesa. Aquest ajust de comptes, aquest dia del judici, havia d'arribar tard o d'hora, i ja ha arribat. Per mitjà dels bancs, dels mercats, de la cancellera Merkel..., sí, però ells han estat els missatgers: el desajust l'hem creat nosaltres. És fals també perquè tots sabem que és possible retallar la despesa sense afectar l'essència del nostre estat del benestar, que és cobrir les necessitats bàsiques de les persones sense recursos, actuar com una xarxa per a aquells que, per alguna raó, no es troben en situació de valer-se per ells mateixos. Sabem, o hauríem de saber, que la nostra sobtada prosperitat ens ha portat, fins i tot en terrenys tan sensibles com l'educació o la sanitat, a considerar com a drets inalienables prestacions que excedeixen el que un podria considerar com a necessitats bàsiques. I és fals perquè tots intuïm que, sense tocar la llista de prestacions, és possible oferir-les a menor cost, que hi ha marge per millorar l'eficiència a tot arreu. Qui hagi parlat amb un metge o amb un professor deu haver sentit propostes, idees, iniciatives en aquest sentit. No totes són bones, però els que estan posats en l'assumpte saben que moltes sí que ho són; posar-les totes darrere d'unes grans tisores de cartró és una gran mentida.
Finalment, és fals -o si més no discutible- afirmar que l'austeritat fa més difícil una recuperació pel clima de desànim que crea. Una contracció excessiva de la despesa pot, naturalment, precipitar una recessió, però no crec que aquest sigui el nostre cas. Al contrari: tots sabem que els nostres recursos són limitats, no ens podem permetre luxes. En particular, no ens podem permetre el luxe de mantenir serveis que no siguin prioritaris, ni funcions duplicades, ni promoure projectes que no estiguin molt ben justificats. Veure que no es prenen les decisions necessàries per suprimir aquesta situació és el que produeix desànim i desconfiança; veure com n'hi ha prou amb unes manifestacions amplificades pels mitjans, en defensa d'objectius discutibles, quan no espuris, per aturar l'acció de les autoritats és el que crea la incertesa i fa perdre esperança i il·lusió.
Suposem que en una organització hi ha un element inútil -n'hi ha a gairebé totes- i que per fi es prescindeix d'ell. Li donaran un disgust, però els seus col·legues veuran que l'organització es pren les coses seriosament, pensaran que els seus mèrits potser seran més reconeguts en el futur. Quan se suprimeix un organisme que no serveix per a res -n'hi ha a tot arreu-, els seus integrants protesten: ocupats del matí a la nit en les seves tasques, potser no s'adonen que no fan sinó complicar l'existència de la resta, però fora d'aquest organisme són majoria els que faran un sospir d'alleujament. En aquest moment són precisament els organismes públics els que han de donar el senyal que ha arribat l'hora de prendre's la crisi de debò, i mentre no ho facin -sobretot mentre no comencin a ser anunciades les coses que no es faran- la resta del país estarà a l'expectativa, i la desconfiança que inspira la nostra economia no farà sinó créixer.
La tasca de les autoritats és molt difícil, no totes les línies de despesa tenen el mateix impacte sobre el nostre benestar, i les més vitals no sempre són les més ben defensades. Costa molt no cedir a la temptació de no obrir la mà a qui més crida a costa dels més discrets. En aquesta tasca ingrata però indispensable mereixen, com assenyalava Miquel Puig, el nostre suport.
