La il·lusió mínima vital
Tornen a rugir els carrers, tornen a rugir els polítics, tornen a rugir les desigualtats. La vella normalitat ja és aquí, ara amb mascareta.
Tres dubtes no necessàriament coordinats: què se n’ha fet d’aquell silenci?, què se n’ha fet d’aquella por?, què se n’ha fet d’aquelles flors?
Un desig revolucionari: vindrà aquell dia en què el lleure vencerà.
Un altre desig revolucionari: vindrà aquell dia en què tots tindrem feina (ben remunerada).
Allò que afortunadament no es pot regular per llei, allò que mai no dependrà de l’Estat: la il·lusió mínima vital.
Pensament ràpid: sempre guanyen els dolents. Pensament lent: la maldat està sobrevalorada.
Se’n diu “seguretat sanitària” i és un nou eufemisme per intentar negar l’existència de la mort i el fabulós risc de la vida.
Un espectacle sense públic és com un públic sense espectacle.
L’esport hauria de ser menys negoci i més oci, i la cultura, al revés.
L’eufòria del ciclista postcovid: els carrers seran sempre nostres.
El racisme és un virus letal que traspassa totes les races. I sempre torna.
El turisme és un virus banal que traspassa totes les fronteres. I aviat tornarà.
Vox és una caixa de sorpreses... desagradables.
Alarma!, la democràcia està en perill: cada cop estem més a prop de l’estat d’alarma permanent.
Residir: habitar permanentment en un lloc. Residència: llocs on darrerament la mort ha esdevingut permanent.
Totes les persones tenen una cara bona, fins i tot aquelles que tenen molta cara.
Totes les persones tenen una cara fosca, fins i tot aquelles que fan cara de bones persones.
Quina hauria de ser la distància de seguretat amb el deep state?
Darrerament, els governs de coalició tenen tendència a col·lisionar. I com si no passés res.
Els idealistes creuen que la política és pedagogia, els arribistes que és poder i els cínics saben que és l’art de fer veure que tens poder.
Pedagogia? Pedagog era el nom que es donava a l’esclau que portava els nens a l’escola a la Grècia clàssica. Ara, sense escola, els pedagogs no saben què fer. I els nens i els pares, tampoc.
¿Tornarà a venir mai aquell dia en què els nens jugaran i aprendran en llibertat a les escoles? ¿O estem davant l’inici de la fi d’una institució secular?
Política? La polis era lloc de trobada, d’intercanvi, de diàleg, de democràcia. Ara la llibertat torna a ser en la soledat dels camps o en la privacitat de les llars.
Gràcies sobretot a Trump, la nova normalitat sanitària internacional ja té sigles. DMS: Desorganització Mundial de la Salut.
¿Ens immunitzarem mai contra l’estupidesa humana?
Per què no es contagien la solidaritat, el desig de la feina ben feta, el sentit comú i la decència?
Tornarem a contagiar-nos, tornarem a patir, tornarem a vèncer.
