La il·lusió francòfona
El professor August Rafanell, en el seu vademècum nacional Notícies d’abans-d’ahir, descriu meravellosament bé el corrent històric del catalanisme que, a diferència d’altres tendències -germanòfils, iberistes, etc.-, s’emmiralla en la República Francesa i els seus valors. Hi dedica un capítol sencer, titulat La il·lusió francesa, en què presenta aquest catalanisme que a començaments del XX pretenia d’annexar Catalunya a França.
M’hi va fer pensar el president Mas quan, la setmana passada, va anunciar que l’estat espanyol havia fet mans i mànigues fins a obturar la participació de Catalunya en l’anomenada Francofonia. Durant el 2014 la Generalitat va fer gestions per mirar de participar-hi; debades, l’any 2005 el president Maragall ja ho havia provat.
Una dècada després de l’anunci de Maragall, continuo interrogant-me sobre l’interès real de Catalunya per formar part d’aquest club. Alguns diuen que és qüestió de geoestratègia. D’altres, que és una manera de fer-nos visibles al món. I fins n’hi ha que encara proclamen que Catalunya és “la més francesa” de les ibèries. Sincerament, hi veig més ombres que llums, per raons diverses.
Cal recordar que, oficialment, l’Organització Internacional de la Francofonia (OIF) és l’ens que reuneix la vuitantena de països de tradició lingüística francesa i “d’uns valors universals”, com “la promoció de la pau, els drets humans, la democràcia i la diversitat cultural”. No em puc estar de citar el discurs del 1999 de Monique Guay, aleshores diputada quebequesa: “Convido tots els francòfoncs del món a participar en les festivitats d’aquesta Jornada Internacional de la Francofonia, per tal de celebrar la seva pertinença a aquesta comunitat universal fundada sobre l’ús de la llengua més bella del món, el francès”. ¿Parlem dels mateixos valors universals que justifiquen l’anorreament de la diversitat cultural i lingüística que ha practicat l’Hexàgon? L’atzar va fer que la revelació del president Mas s’escaigués en la setmana que els catalans commemoràvem el 316è aniversari de la prohibició del català a la Catalunya del Nord. Capricis de la història.
Valors a banda, la Francofonia disposa d’una estructura interna amb una secretaria general, d’un pressupost anual de 85 milions d’euros i d’un pla amb actuacions arreu del món. Com podem imaginar, tanmateix, la Francofonia no és una agència internacional de cooperació al desenvolupament amb accent circumflex. Què hi ha, doncs, sota aquesta aparent filantropia gal·la?
Durant els anys 60 França havia hagut d’assumir la independència de la majoria de les seves colònies. Eren temps en què ja no s’estilaven els imperis i protectorats. França, però, no podia -ni pot encara- permetre’s el luxe de perdre-hi influència política, econòmica i militar. Això, de fet, explica part dels conflictes bèl·lics d’avui. Per això, entre d’altres mecanismes -alguns de força menys estètics-, l’any 1970 es va fundar la Francofonia, amb el propòsit de seguir intervenint en les antigues colònies sin que se note el cuidado, com ens van ensenyar els castellans a partir de 1716. La recepta era “diplomàcia cultural” per mirar de tapar el que l’economista François-Xavier Verschave va batejar amb el nom de Françafrique.
I quins països trobem dins la Francofonia? Els africans del Camerun, el Txad, Gabon, el Togo, les dues repúbliques del Congo, Egipte... També els asiàtics Vietnam, Laos, Qatar o Emirats Àrabs. I Haití, amb les seves aigües cristal·lines! Només són dotze de la vuitantena de països que en formen part. Aquests dotze apòstols de la Francofonia també comparteixen una cosa més: el seu prodigiós compromís democràtic, que fa que tots ells figurin com a règims profundament autoritaris en la classificació de l’índex de democràcia de 2015 de The Economist. Malauradament, no en són l’excepció: la llista de països de baixa qualitat democràtica membres de la Francofonia és extensa.
Però tornem al mestre Rafanell. Que fa cent anys una part del catalanisme pensés que l’aproximació de Catalunya a la République podia ser positiva es pot entendre. Ara bé, trobo, si més no, curiós que en ple segle XXI hi hagi qui s’esquinci les vestidures per eventuals contactes entre Catalunya i Israel -a qui, amb raó o sense, s’acusa de poc democràtic- i, en canvi, a tothom li sembli ben natural d’associar-nos a un club on bona part dels països membres fan gala de ser règims antidemocràtics infinitament més injustos, sanguinaris i mortífers. ¿A ningú no li remou l’estómac? Com passa massa cops, em sembla que en aquest cas la vara de mesurar no és la mateixa per a tothom. Però ja se sap, c’est la grandeur!