La victòria per la mínima del PSC a les eleccions catalanes de 2021 només li va servir perquè Salvador Illa es convertís en cap de l’oposició. Però durant tota la legislatura va optar per un to moderat i possibilista per mostrar-se com l’opció capaç de recollir els efectes de la ressaca política que quedava després dels anys més intensos del procés independentista i de la repressió infligida per l’Estat. El PSC ha sabut connectar amb l’estat d’ànim d’una part important de la ciutadania que busca tranquil·litat i bons aliments, i ha comptat amb l’ajuda involuntària dels partits independentistes, que han esgotat un electorat fart de molts retrets i poques propostes.
El PSC domina com ningú la indústria del poder i té una organització política que sembla que, per sobre de qualsevol altra aspiració, busqui guanyar eleccions i governar institucions. El pes d’unes sigles històriques i una llarga tradició política ubiquen els socialistes en l’imaginari de l’esquerra, però la pràctica política que exerceix està clarament enfocada a ocupar l’espai del centre. Per això el PSC compta alhora amb la complicitat de les patronals i també dels sindicats, manté la confiança dels sectors que aposten per la gestió pública i també pels que defensen els models concertats, i s’abraça sense complexos a les polítiques de seguretat, al mateix temps que intenta polaritzar amb l’extrema dreta en el debat sobre la immigració.
Amb la calculadora electoral a la mà, els socialistes catalans saben que l’única manera de tenir opcions per presidir la Generalitat és ocupant el centre polític. Aquesta estratègia comporta, d’una banda, atreure els votants catalanistes moderats que no estan còmodes amb la dialèctica de Junts per Catalunya i que se senten orfes de referents des del moment en què l’espai polític de l’antiga Convergència i Unió s’ha desdibuixat. Quan això passa, la possibilitat que els partits independentistes puguin sumar majories absolutes al Parlament és molt més difícil. D’altra banda, posant el focus en el centre polític es deixa via lliure perquè altres partits que sí que agafen la bandera de les polítiques d’esquerres puguin obtenir uns resultats electorals suficients per tenir majories progressistes.
Els primers gestos de Salvador Illa des que és president de la Generalitat no són fruit de la improvisació. No estan fets per agradar als votants clàssics del PSC ni per triomfar a la Festa de la Rosa de Gavà, sinó que estan pensats per cridar l’atenció i guanyar-se la confiança dels votants que se senten confortables amb el catalanisme moderat. Fa anys que el PSC ja va incorporar bona part del que podia representar la Unió Democràtica de Duran i Lleida, però ara va molt més enllà. La rehabilitació política del president Jordi Pujol, rebut al Palau de la Generalitat després d’uns anys d’ostracisme i de ser menystingut i ignorat per molts excompanys de files, és segurament el gest polític més significatiu. Això no connecta amb l’electorat socialista de pota negra, que més aviat s’ha reivindicat antipujolista, però Salvador Illa ha volgut destacar el paper de Pujol en la construcció de la Catalunya moderna i l'enfortiment de les institucions catalanes durant els seus mandats, fent servir aquesta figura com un pont per apel·lar al catalanisme institucional i connectar amb l’electorat que no està còmode amb les posicions de Junts per Catalunya perquè aposta per la confrontació amb l’Estat o festegen amb l'independentisme unilateral.
I amb aquest mateix propòsit s’explica tota l’escenografia desplegada per identificar-se amb el llegat polític del president Josep Tarradellas. Illa s’ha esforçat a destacar el paper que va tenir en el moment de la Transició espanyola i la restauració de la Generalitat després de la dictadura franquista, i l’ha elogiat com un model de pragmatisme i capacitat de diàleg. Tarradellas simbolitza un catalanisme que no es basa en la confrontació amb Espanya, sinó en el pacte i la convivència, valors que el PSC intenta emular en la seva acció política.
El preu de posar el focus al centre és el de gestionar les contradiccions. Si fa uns quants anys els haguessin dit a molts votants i militants socialistes que, en el viatge per construir la figura política de Salvador Illa com a president de la Generalitat, s’apuntalaria el relat destacant el llegat de Jordi Pujol o Josep Tarradellas, els hauria vingut de nou. Però ja hem comprovat altres vegades que els camins de la política catalana són inescrutables.
