Illa i la prioritat educativa
El nou president de la Generalitat, Salvador Illa, manifestava recentment que l’horitzó per a la millora del sistema educatiu, tenint en compte els experts en la matèria, és d’entre quatre a sis anys. Alhora, esmentava la necessitat de construir consensos amb els diferents actors i advocava per maneres de treballar diferents. Efectivament, al nostre país calen, ara més que mai, polítiques educatives ambicioses i de llarg abast. Sabem que el moment és crític i els reptes, majúsculs: abandonament i fracàs escolar, pobresa infantil, crisi de referents socials i culturals, manca d’equitat, increment d’expectatives i demandes que sobrepassen i tensionen el professorat, transició complexa cap a una educació per competències, prestigi de la formació professional, educació en valors cívics i democràtics, entre d’altres.
Darrerament, s’han presentat informes –tant des del mateix sector educatiu com per part d’experts i d’organismes internacionals– que radiografien bé les mancances i que proposen mesures per a la millora educativa. Estic convençut que l’administració les pretén aplicar amb tanta eficàcia com sigui possible. Malgrat això, el sistema educatiu conté dèficits estructurals que només es podran revertir amb una estratègia política sòlida, amb un treball herculi que capaç de superar les dificultats i les resistències, i amb un horitzó de com a mínim dues legislatures completes. En aquesta línia, em vull referir avui a dos dels pilars estructurals de la política educativa a Catalunya: el mateix departament d’Educació i Formació Professional (especialment en tot allò relacionat amb la governança del sistema públic) i la política de professorat.
El departament d’Educació i Formació Professional constitueix òbviament el nucli estratègic de la política educativa de la Generalitat. Amb el pas de les darreres dècades ha esdevingut un ens excessivament burocràtic, centralitzat i d'alguna manera incapaç de donar resposta a un món (educatiu) en plena transformació. Primerament, no podem concebre les polítiques educatives desconnectades d’altres múltiples tasques de govern, ja que s’hi interrelacionen, i s’hi han d’imbricar estretament: salut, drets i serveis socials, joventut, universitats i recerca, cultura, política lingüística, etc. Per tant, la política educativa ha d’esdevenir prioritària pel conjunt del Govern i entrelligar-se estretament amb les altres polítiques públiques. Així mateix, cal una aposta decidida per a transformar l'estructura funcional del departament: hauria d’esdevenir un ens per al disseny, l’avaluació i el seguiment altament qualificat, amb professionals experts en diversos àmbits, més enllà de l’estrictament docent; un ens que aprofundeixi en la descentralització per territoris aportant coneixement i donant suport a municipis i centres docents. Un ens, així mateix, que redueixi en tot el possible la burocràcia que no aporta valor afegit; que aprofiti el relleu generacional dels anys que venen per rejovenir-se, tecnificar-se i desplegar recursos, formació i eines com la intel·ligència artificial. Hauria d’esdevenir, doncs, un ens que s’estructuri amb millors instruments organitzatius. En aquest sentit, cal posar en marxa l’Agència d’Avaluació i Prospectiva que ja preveu la llei d’Educació de Catalunya del 2009. Una Agència que sistematitzi i distribueixi dades i informació sòlida per al sistema i que potenciï la recerca educativa i la presa de decisions informades per l’evidència. Soc conscient que són mesures poc visibles i poc vistoses de cara a la ciutadania, però imprescindibles si volem repensar el sistema educatiu. Per extensió, la governança del sistema públic també ha de transformar-se. Malauradament, avui dia el sistema públic conté rigideses que provoquen lentitud, manca de respostes adequades per al suport a infants i joves o captures corporatives, sovint alienes a l’interès general.
La política de professorat esdevé un segon pilar estratègic del sistema educatiu. Cal desplegar una política que s’orienti a consolidar plantilles de professionals altament capacitats, reconeguts i implicats en la complexa tasca docent d’avui i del futur. Que tingui com a horitzó principal consolidar equips docents, que vertebri i doni suport als equips directius, que reforci la formació inicial i el desenvolupament professional dels docents i de la resta de professionals del sistema. Un cop més, les rigideses de la part pública són un llast que cal revertir: cal atorgar majors capacitats als centres, orientant-los a la transformació educativa i al treball directe amb els infants i els joves. En aquesta línia, proposaria la creació d’una agència per a la formació i el desenvolupament professional del professorat, que actuï com a catalitzador de la transformació i dignificació de la tasca docent, prenent com a referents organismes similars d’altres països. En resum, una política educativa amb dos pilars robustos per a la transformació efectiva del sistema educatiu del nostre país.
