Carles Puigdemont va sentenciar fa uns dies parlant de la nova etapa sota la presidència de Salvador Illa: “Poden convertir, i ho intenten, la Generalitat en una gestoria d’encefalograma políticament pla, però no poden canviar la història”. La claca que acompanya Puigdemont no para d’insistir en la mateixa idea tot provant de retratar Illa com un home mancat de lideratge, mediocre, sense suc ni bruc, un mer buròcrata. Puigdemont és un home intuïtiu, llest. Per això, i perquè comanda el segon partit de Catalunya, Junts, cal parar atenció al seu diagnòstic sobre Illa.
L’expresident equipara el nou Govern amb una gestoria. Però, ¿què és una gestoria? És qui fa en nom nostre gestions enutjoses, que no sabem fer o bé ens desagrada fer, però que cal dur a terme. Potser, justament, és això el que, ho diguin o no, volen avui molts ciutadans a Catalunya, després d’un període d’agitació, de grans proclames, molt carregat. Potser volen algú que senzillament resolgui problemes, faci que les coses funcionin. A continuació, Puigdemont llança contra Illa el retret de l’encefalograma políticament pla. Certament, Illa no ha destacat per ser políticament creatiu, ni un ideòleg. Però és que tal vegada hi ha molta gent a Catalunya que se sent rendida pel pes dels grans ideals i dels hiperlideratges.
Quant a la història, Puigdemont té tota la raó. Illa, el passat 1 d’octubre, setè aniversari del referèndum, va fer com si sentís ploure. En això, no enganya. En el passat es va oposar amb dents i ungles a l’independentisme. Ara, el seu objectiu és girar full, obviar tot allò, i retornar en la mesura que es pugui a la Catalunya anterior al Procés. Afirma Puigdemont que no es pot ignorar la història, i és cert. Val a dir, però, que resulta igualment estèril quedar-hi encallat. Negar el present i deixar-se empresonar per la nostàlgia. Si Puigdemont –o qualsevol altre– vol combatre Illa, el primer és –com aconsellen tots els grans manuals sobre la guerra– no menystenir-lo. Estic segur que Puigdemont sap que no ha de cometre aquest error.
Salvador Illa és un estrateg implacable que, a més, és molt fiable, en el sentit que rarament comet errors. Evidentment, tampoc improvisa. El que està fent, i el que és el seu gran objectiu, és conquerir la que ell creu que és la part central de l’electorat. La que posa i consolida governs. És per això que, a desgrat que no doni a llum grans idees, el president català sí que fa política. Sí que actua políticament. És lògic, per tant, que reivindiqui Tarradellas i, alhora, es reuneixi amb Jordi Pujol o Artur Mas. O que tingui consellers exconvergents o mantingui en el seu lloc persones lligades a ERC. Al mateix temps, però, posa la bandera d’Espanya al seu despatx, se cita amb Felip VI i no té manies a l'hora de comptar amb espanyolistes conspicus. Aplica un espanyolisme tou o, si ho prefereixen, un catalanisme pasteuritzat.
En la dimensió purament ideològica, ha posat èmfasi en la seguretat, amb els Mossos dedicats a buscar navalles i ganivets, i ha deixat clar que pensa ampliar l’aeroport del Prat. El president, que és catòlic, tampoc no s’ha estat de visitar els monestirs de Poblet i Montserrat tot just iniciat el seu mandat. Sobretot, Salvador Illa ha tingut un gran interès a, un cop al capdavant de la Generalitat, subratllar la seva imatge d’home d’ordre, contrari al soroll i el conflicte, un tarannà que apreciarà una part de la societat i també molts empresaris petits, grans i mitjans. Illa s’ha revelat més conservador que cap primer secretari del PSC anterior, i també que els presidents Maragall i Montilla.
Fins ara, el líder del PSC ha pogut fer tot això còmodament perquè en la seva frontera esquerra els comuns i ERC es troben, per raons distintes, en una clara situació de debilitat. Que, segons va publicar l’ARA, els socialistes estiguin pagant dos assessors del grup dels comuns al Parlament il·lustra cridanerament el que volem dir. Pel que fa als republicans, resulta totalment impossible preveure com quedaran després de la fortíssima crisi interna en què estan immersos. Haver decidit fer president Illa és un altre llast que han de dur.
Queda Junts. Caldrà veure com actua la formació de Puigdemont un cop superat el congrés d’aquest mes. Renunciar a liderar l’oposició al Parlament ha estat una primera i mala decisió. Que Puigdemont continuï alimentant la confrontació amb l’Estat no va malament al PSC (si Pedro Sánchez caigués i el PP aconseguís el poder, és molt possible que Salvador Illa n’acabés sortint políticament beneficiat). També l’afavoreix enormement, esclar, la miopia estratègica d’una part considerable de Junts, obsessionada com està a allunyar-se de tot el que soni a convergent, a renegar i maleir aquell passat, amb el qual, en canvi i com hem vist, el president Illa flirteja obertament.
Sigui com sigui, l'independentisme, que a les darreres eleccions catalanes va veure evaporar-se la seva majoria al Parlament, no pot, de cap manera, restar atordit, distreure's ni perdre de vista els seus objectius. Passen certament per recuperar posicions electorals, però, més enllà d'això, es tracta primer de tornar a atraure els independentistes que avui se senten desinflats, descoratjats o enfadats i, després, seduir i convèncer nous sectors i ampliar el perímetre independentista. Hi ha molt per fer, si es vol evitar que l'actual posició del PSC sobre la Generalitat i la resta d'institucions catalanes persisteixi i s'estengui.
