Illa guanyador, Aragonès president

Després de més de 70 anys, Esquerra Republicana tornarà a presidir la Generalitat. Amb aquesta idea força, Oriol Junqueras donava pas al discurs del candidat del partit durant la nit electoral. Aquest no va ser un míting més: en les paraules calculades de Pere Aragonès es visibilitzava el to d’un dirigent que es presenta a governar el país. Responsabilitat, estratègia i emotivitat a parts iguals. Les eleccions del 14-F les guanyava Salvador Illa per un diferencial de vots de gairebé 50.000 paperetes (el 1999 la distància entre el PSC i CiU va ser només d’una desena part) però les opcions de pacte dels socialistes s’han reduït i amb els resultats sobre la taula no hi ha sumes políticament transitables. La victòria d’Arrimadas va deixar clar que una cosa és quedar primer en la cursa electoral i l’altra aconseguir la presidència en un escenari altament fragmentat. Així doncs, fins i tot a la Moncloa reconeixen que Illa serà el cap de l’oposició.

Ara bé, que existeixi un consens generalitzat sobre el potencial president no resol ni de bon tros la major part de les incògnites de l'endemà. ¿Amb qui governarà Aragonès i/o amb quins suports comptarà? ¿Quines polítiques públiques prioritzarà? ¿Quina serà l’estratègia de construcció nacional? És cert que el líder republicà va donar-ne algunes pistes en el seu discurs: el compromís amb un lideratge d’esquerres per al país, així com també la reivindicació de l’amnistia i el dret a decidir com a punt de trobada. Com s’acaba materialitzant la via s’anirà veient al llarg dels propers dies (o setmanes). ERC en aquests moments té un gran marge de maniobra: se situa en la centralitat del tauler català. És l’àrbitre del partit. Pot escollir un pacte reeditant la majoria governamental de la darrera legislatura: és a dir, sant tornem-hi. O pot escollir obrir camp de joc: explorar altres formules de govern i governabilitats.

En política, com en la vida, sempre resulta més fàcil el “qui dia passa, any empeny”. Adoptar una línia continuista respecte al passat. Introduir petites modificacions incrementals al que s’ha anat fent. En aquest sentit, les inèrcies del país portarien ERC, JxCat i CUP a repetir l’esquema dels darrers 3 anys. El primer es quedaria amb la presidència del Govern, el segon amb la del Parlament. I es repartirien les conselleries com a regnes de taifes independents. Sense acord en la manera de transitar la gestió del Procés, ni model compartit de país, ni sintonia personal. Un repte força gris i carregat de baixes tensions que només es pot superar amb funcionaris de partit. Un escenari que, és cert, no permetria “passar pàgina” (com proclamava Illa en campanya), però tampoc possibilitaria sortir del bloqueig en el qual s’ha quedat empantanegat el país. Un marc, això sí, que facilita les coses a la Moncloa: els permet no fer res mentre estem entretingudes en les cuites més casolanes i locals.

Ara bé, una lectura en profunditat dels resultats electorals deixa veure que el que la ciutadania ha expressat a les urnes difereix força del 2015 i 2017. Les opcions més dialogants i amb certa voluntat o capacitat de transversalitat de cada bloc (si és que podem encara continuar parlant de blocs) són les que s’han imposat: ERC vs. JxCat i PSC vs. Cs. És cert que l’existència de presos i exiliats dificulta els moviments però, fins i tot per això, potser ha arribat el moment de preguntar-se si com a país ens mereixem més. Si és possible utilitzar la imaginació política per sortir de l’atzucac i de la lògica de les passions tristes. Si podem tornar a construir un futur il·lusionant i inclusiu, que impliqui una intel·ligència col·lectiva allargada. Unes noves dinàmiques que ens permetin deliberar sobre polítiques públiques, parlar de projectes per reconstruir l’economia i eixamplar la protecció i cohesió socials. Una fórmula que alhora empenyi el govern espanyol (sobretot el PSOE) a transitar vies per a ells a priori inimaginables per gestionar el contenciós obert.

Això sí, per fer efectiva aquesta segona opció caldran enormes dosis d’intel·ligència política i visió estratègica. De saber combinar bells ideals amb adaptacions flexibles a la realitat. I encara que no siguin valors a l’alça en els temps que corren, estic segura que res de nou funcionarà si els nostres representants públics no aposten per operar amb unes regles de joc que continguin un cert sentit de l’honestedat i lleialtat envers els companys de viatge (completament absent en la darrera legislatura).

Gemma Ubasart és professora de ciència política de la UdG