Illa o el bipartidisme enyorat

Si més no en aquesta campanya, la base del discurs del candidat Salvador Illa té poc a veure amb les bondats de la socialdemocràcia o de la unitat d'Espanya, com seria previsible, i se centra en l'evocació d'un passat feliç i alhora inconcret, on sembla que tot rutllava. Es tracta d'una cosa anterior al 2010; aquesta és l'única pista. ¿Es refereix potser a l'època de Maragall, a la de Montilla? Sí i no. En realitat, idealitza els vells i bons temps del Gran Bipartidisme, és a dir, del pujolisme portat fins al límit. La metàfora periodística de l'"oasi català" va funcionar durant molts anys. Després vam comprovar que el veritable oasi polític era a Madrid, on socialistes i populars es posen sempre d'acord en les qüestions fonamentals –és a dir, les que fan referència al manteniment de l'statu quo del règim del 78, monarquia inclosa– i releguen la brega a temes accessoris però vistosos. Aquí sempre hem actuat a l'inrevés: ens hem posat d'acord en determinades collonadetes, però mai no hem arribat a un mínim consens de país, potser perquè no ens l'acabem de creure. 

L'oasi era una metàfora, i les metàfores serveixen per dissimular la mandra mental o per completar oracions subordinades amb poc esforç: no paga la pena discutir-les, doncs. En canvi, hi ha algunes afirmacions gens metafòriques associades a aquesta entranyable cantarella que sí que convé matisar. La més important és la que fa referència a aquell "bipartidisme perfecte", una idea que va estar molt de moda cap a finals dels noranta. El conte de la vora del foc deia així: "Temps era temps que a Catalunya uns tenien la Generalitat i els altres els grans ajuntaments, i així eren feliços i menjaven anissos". 

Aquella història pressuposava que al PSC tant li feia ocupar o no la Generalitat, i a CiU li era igual tenir l'ajuntament de la capital catalana o el pou sense fons de la Diputació de Barcelona. Com que el bipartidisme era "perfecte", tots estaven contents. Val a dir que aquesta història té un component indiscutible: si comparéssim el pressupost de la Generalitat en aquells anys amb el de la suma de les corporacions municipals controlades pels socialistes, constataríem que la diferència era realment insignificant. L'any 2003 es va fer visible la precarietat d'aquest equilibri "perfecte", i el 2006 també: amb la connivència dels petits partits satèl·lit que llavors li donaven suport, el PSC va acaparar totes i cadascuna de les institucions del país, de les més grans a les més petites. Totes, sense excepcions, sistemàticament, quasi obsessivament: des de la Generalitat fins a l'última empresa municipal de la penúltima ciutat de Catalunya, passant per tot el que penjava de la Diputació de Barcelona, on no es mocaven precisament amb la màniga. Bipartidisme? Equilibri? Déu meu, quina ingenuïtat...

¿Resulta avui imaginable un retorn a curt o a mitjà termini a aquell oasi dual? Jo crec que no. De fet, penso que els qui fan aquesta aposta confonen la possibilitat del bipartidisme amb la possibilitat d'una polarització entre els defensors del règim del 78 (sota l'eufemisme de "constitucionalistes") i els qui volen deixar-lo enrere per diferents raons de caràcter nacional, ideològic o ambdues coses alhora. La polarització encara no existeix i és complicat –però no impossible– que pugui quallar institucionalment. I la cosa no acaba aquí: el bipartidisme sol ser una cosa plàcida, mentre que qualsevol forma de polarització parteix, per definició, d'un determinat grau de tensió. Es tracta de dues lògiques diferents. 

Una victòria rotunda de l'independentisme, de més del 50% de vots, generaria, per pura inèrcia, una situació de polarització; resulta més aviat impensable, però, que disposés d'una veritable traducció institucional. Avui la iniciativa testimonialista aglutinada entorn de Carles Puigdemont està més a prop de la CUP o de determinades formacions extraparlamentàries que no pas de partits programàtics com ERC o el PDECat. En aquest sentit, ultrapassar el llindar del 50% de vots independentistes tindria un efecte simbòlic important, sens dubte, però difícilment serviria per emprendre un camí polític que anés més enllà d'aquell to tossut que acostuma aflorar a les sobretaules quan algú ha comès la imprudència de deixar els licors a taula, i que sempre s'acaba esvaint quan arriba el crepuscle i el mal de cap. També podríem imaginar una entesa raonable, per descomptat. Però, de què serviria? Una de les característiques definitòries de règim del 78 és que el poder judicial és un simple apèndix del poder executiu. I aquí es tanca el cercle. That's all folks!

Ferran Sáez Mateu és filòsof