La ILC no pot desaparèixer

La Institució de les Lletres Catalanes (ILC), com el seu nom indica, va ser refundada en democràcia per protegir i promoure en l'àmbit català les obres dels escriptors catalans vius, en especial en centres d'ensenyament i biblioteques, i fer memòria dels grans creadors del passat per mitjà d'exposicions, itineraris i conferències.

El 1939 es produïa al Mas Perxés (Agullana, Alt Empordà) l'última reunió de la junta de la Institució, constituïda, entre d'altres, per Antoni Rovira i Virgili i Mercè Rodoreda, camí de l'exili. Ara, en democràcia, amb un govern d'un partit que rep el nom de nacionalista, jo entenia nacionalista català, la Generalitat de Catalunya es planteja per llei obtenir el mateix resultat. La ILC quedaria reduïda a un consell assessor i perdria l'autonomia com a organisme que vetlla molt concretament pels escriptors catalans.

No cal dir que els arguments que s'aporten són els d'optimitzar uns recursos, és a dir, estalviar. Penso que es poden optimitzar els recursos, i per tant estalviar, sense fer desaparèixer una institució que representa un col·lectiu que té per instrument de la seva feina el màxim tret distintiu dels catalans -la llengua- i que ha patit i pateix com cap altre sector cultural la desafecció o la ignorància d'altres institucions culturals de l'Estat espanyol.

Ara mateix al Palau Moja hi ha una exposició que la ILC ha dedicat a Joan Maragall, figura immensa en tots els camps de l'escriptura, amb motiu dels cent anys de la seva mort. Qualsevol s'hi pot acostar i valorar que els mitjans per muntar-la han estat mínims, així com en la majoria d'exposicions. Seria una vergonya per a aquest Govern, i per a aquest país, que es faci pagar també als escriptors, que molt sovint han renunciat a guanyar diners per fidelitat a la llengua pròpia i que viuen, en la seva immensa majoria, modestament i sense cap seguretat de mantenir els seus guanys, esborrant una institució històrica que abans tan sols fou abatuda per la força de les armes.

I jo dic: feu servir el cap i el cor, senyors i senyores! Si pot ser tots dos, cap i cor, en harmonia.

El cap. Si més endavant guanya a Catalunya un d'aquests partits que parlen en castellà, castellà-català al 50 per cent la frase, quan posin un dels seus al capdavant de Cultura, a quins escriptors protegirà el consell assessor de la Institució de les Lletres? M'ho feia veure l'amiga Simona Skrabec, que sap més català i literatura que molts dels qui treballem amb els dos tresors. No veieu el futur de desaparició que deixaríeu projectat?

I ara, el cor. Aquesta institució va ser creada durant la Guerra Civil per persones que es van distingir per defensar i mantenir el patrimoni de tots, algunes posant en perill les seves vides i hisendes, d'altres morint o vivint de pena al llarg exili, totes canviant el curs de la seva història i retornant abans de morir convertides en uns estranys. Ara per ajustar comptes que s'han malbaratat aquí i allí, graciosament, però -si n'hi ha hagut, de malbaratament- molt poc a compte dels escriptors, es vol fer desaparèixer la noble i modesta institució que els reuneix? No sentiu ni una mica de pena o vergonya?

Alguns fan i han fet d'apòstols de Catalunya a l'estranger per amor al país, per amor a una llengua en desequilibri. Esporàdicament, com a autora que he recorregut sobretot Alemanya amb el projecte de donar a conèixer una obra de ficció, he hagut de canviar de tema i, amb dificultats, fer política sense tenir-ne cap preparació, tan sols el sentit de pertànyer a aquesta terra. Passant neguit perquè molts no sabien que dins d'Espanya existien altres llengües, no sabien què era Catalunya, no sabien que, on passen les vacances de fa vint anys, a les Balears, es parla català, que allí hi ha alguns dels millors escriptors del nostre patrimoni; explicar a algú, molt enfadat perquè una filla seva que vivia a València no entenia els mestres en les reunions i ensenyaven valencià a la xiqueta, que és llengua d'aquell país. Els escriptors valencians, balears i de la Catalunya Nord s'han sentit igualment aixoplugats per la ILC com a autors catalans i no tan sols sota la denominació restrictiva d'una ciutat, una illa com alguns governs d'aquestes zones han volgut subratllar per separar.

Els mestres, els professors de llengua i literatura catalanes dels instituts i de les escoles, els de les universitats, els lectors catalans a l'estranger, els catalanòfils d'arreu, afegeixen entusiasme a les seves hores de feina i sovint en fan d'extres per explicar Catalunya als nens, als joves, al món. Quin agraïment, quin llegat penseu deixar-los? Xavier Solà, Ferran Mascarell, Artur Mas, en què penseu? Amb què sentiu?

Espriu va escriure:

"Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa, perquè seguíssiu el recte camí d'accés al ple domini de la terra. [...] Ara digueu, ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble".

I jo ara us demano:

Ara digueu-ho vosaltres!