A principis d'any, al Canadà, va néixer una criatura que es diu Storm i que ja ha sortit en diversos mitjans de comunicació mundials. Storm deu la seva fama al fet que els seus pares han decidit no explicar a ningú si és un nen o una nena. Els únics que ho saben són els seus dos germans més grans, una amistat de la família i les dues llevadores que van assistir al part. La resta d'amics i familiars hauran d'esperar que la criatura creixi i l'evidència la delati.
La idea d'aquests pares és que fan un "homenatge a la llibertat i a la possibilitat d'escollir, en lloc de posar barreres" a la criatura. Pensen que d'aquesta manera decidirà més lliurement qui vol ser, sense sentir-se cohibit (o cohibida) per les normes socials que defineixen com han de ser els nens i com han de ser les nenes.
Storm es vesteix un dia de rosa i l'altre de blau. Els seus pares barregen els pronoms femenins i masculins quan s'hi refereixen i ja estan farts d'explicar la seva teoria cada vegada que algú els pregunta si aquella coseta tan bufona és un nen o una nena. Però ells continuen a la seva. Només van canviar d'estratègia durant unes vacances a Cuba, per pura necessitat. Com que el seu castellà no era prou bo per explicar la història amb pèls i senyals a tothom que els fes la pregunta omnipresent, van llançar una moneda a l'aire i, per uns dies, Storm es va convertir en un nen. I què feia la gent quan sabia que eren davant d'un nen? L'afalagaven amb comentaris sembrats de connotacions masculines: "Quin nen més gran", "Quin nen més fort". I va quedar ben clar que tan bon punt es dóna a conèixer el sexe d'una criatura, un remolí de convencionalismes s'activa al seu voltant. És a dir, que Cuba encara va donar més arguments als pares per continuar la seva croada asexuada.
A Estocolm hi ha una llar d'infants que treballa amb un objectiu semblant. Egalia va néixer fa un any i té lloc per a 33 alumnes d'entre un i sis anys. En aquesta llar d'infants s'eviten algunes paraules: en lloc de nens i nenes, totes les criatures són amics ; en lloc d'ell i ella ( han i hon , en suec, respectivament), fan servir el pronom finlandès neutre hen , que en suec no existeix. Quan els mestres anuncien que un metge, un policia, un electricista o un lampista ha de venir a la guarderia, fan servir el pronom hen , de manera que els nens tant es puguin imaginar un home com una dona.
L'enfocament d'Egalia és nou i potser únic al món. Té èxit, com constata la seva llarga llista d'espera, i també té detractors, que el consideren un pas excessiu en la lluita per la igualtat.
Des del meu punt de vista, lluitar per la igualtat de drets i per l'abolició d'uns rols ancorats a models socials massa antics és un bon punt de partida per arribar a una societat més justa, equilibrada i tolerant. Però cal anar amb compte de no passar-se de frenada. Perquè una cosa és la igualtat i l'altra la igualtat de drets. Els homes i les dones no som iguals. Els nens i les nenes han de créixer sabent que tots valem el mateix i ens mereixem les mateixes oportunitats, però també sent conscients que no pensem igual, ni necessitem les mateixes coses, ni actuem de la mateixa manera. Creure el contrari pot comportar dificultats de comunicació entre nois i noies, primer, i entre homes i dones, després.
Per arribar a la igualtat de drets i oportunitats potser no cal ocultar el sexe d'una criatura ni inventar-se paraules per neutralitzar el llenguatge, actuacions que poden acabar sent contraproduents si fan que aquests nens creixin sentint-se diferents a la resta del món.
El que cal és predicar amb l'exemple. Perquè quan a Egalia hi hagin passat tres lampistes i tots siguin homes, els nens associaran les aixetes amb el sexe masculí, per molt que les mestres els anomenin hen . Segur que farien més via fent venir una dona lampista, si és que la troben. D'altra banda, pocs nens s'identificaran amb la feina de mestre de llar d'infants, si totes les que hi veuen són dones.