La temporada de congressos que, mesos enrere, il·lusionava els que s'il·lusionen amb els congressos dels partits sembla que ja s'ha acabat. Han fet congressos els partits independentistes catalans (CUP, Junts i ERC, per ordre cronològic) i també el PSOE. Tots n'han sortit, segons ells, reforçats. En el cas de la CUP, la ponència estratègica i el secretariat nacional sorgits del congrés de finals de setembre a Sabadell va obtenir un 82% de suport dels militants. Un mes després, Junts va tancar files, com estava escrit, entorn de Carles Puigdemont i una executiva nacional renovada (amb Jordi Turull com a secretari general en lloc de Laura Borràs), que van obtenir un suport del 90%. També va arribar a aquests percentatges a la búlgara Pedro Sánchez en el congrés federal del PSOE de finals de novembre, que es va saldar amb la renovació dels òrgans de govern del partit i un suport quasi unànime al lideratge del seu secretari general i president del govern espanyol. I aquest cap de setmana s'ha celebrat la segona volta de les primàries d'ERC, de la qual n'han sortit vencedors Oriol Junqueras i la seva nova executiva, amb Elisenda Alamany com a secretària general, amb un 52% dels suports per a la candidatura Militància Decidim, enfront del 42% obtingut per la candidatura Nova Esquerra Nacional, encapçalada per Xavier Godàs. Al congrés d'ERC, per tant, és on s'ha fet palesa una major discrepància interna, perquè la cohesió del partit s'ha ressentit dels pactes amb els socialistes per investir presidents Pedro Sánchez a Espanya i Salvador Illa a Catalunya.
Tret d'això, tots els congressos han acabat igual: optant per la continuïtat en relació amb el lloc d'on venien. Fins a un cert punt és lògic, perquè els partits polítics són organitzacions que alimenten una lògica interna i és difícil que d'un dia per un altre es desdiguin del seu historial (sobretot de l'immediat) i vulguin fer Foc Nou, com proposava des del seu nom una de les candidatures que es postulaven per dirigir ERC. Ara bé: deixant a banda el PSOE i les vicissituds de la política espanyola, allò que crida l'atenció és que els partits independentistes catalans hagin fet tants d'escarafalls per quedar-se –una vegada més– allà on eren. Si de cas una mica pitjor, pel desgast. Però principalment, allà on eren.
La CUP, ara com ara, és irrellevant, i Junts i ERC han aconseguit perdre el poder a Catalunya i es disputen la capacitat d'influència sobre el govern d'Espanya. Junts amenaça de tombar el govern espanyol, no se sap si per marcar perfil o perquè realment es creuen que d'aquesta nova trencadissa en sortiria alguna cosa (i alguna cosa en sortiria, però cap de positiva). ERC fa temps que perd vots i representació a totes les eleccions, però ara acaba de tancar un congrés que conclou que no cal canviar res. Els odis entre partits, i també els odis interns dins dels mateixos partits, no tan sols es mantenen, sinó que s'han tornat més agres després dels congressos. Negar els problemes mai ha estat una manera de resoldre'ls.
