'Igual', 'a l'igual que' i 'a l'igual!'

La Míriam vol saber com es fa servir igual perquè tenia una professora que l'hi encerclava sovint amb vermell.

Són usos igual de correctes "Té un vestit igual al meu/que el meu " i "Es pronuncia igual com/que en italià", tot i que l'estàndard formal tendeix a preferir igual que .

L'ús adverbial és lícit del tot a "Pensen igual" o "És igual de ximple" però és un calc inadmissible a "Igual no ve" o "Si s'hi enfila igual cau". Cal canviar-lo per potser o girs sinònims com al capdavall , i encara , etc.: "Potser no vindrà", "Si s'hi enfila encara caurà".

A l'igual mereix més comentaris. Als diccionaris hi apareix seguit de de , en un ús avui molt minoritari: "No em tracten a l'igual dels meus mèrits". En canvi, seguit de que (un ús avui molt estès) és unànimement condemnat a favor de la forma més simple igual que : "Anirem a Llançà igual que [no pas "a l'igual que"] l'estiu passat".

Hi ha també un a l'igual! recent, sorgit de l'argot adolescent, que té un sentit peculiar i versàtil. Barreja sorpresa, incredulitat i indignació, com i ara! o sí, i què més! , i desprèn la càrrega irònica d' ara hi corro! L'hem de restringir al seu registre.

Per igual ("No afecta a tothom per igual") no és ni al DIEC2 ni al GDLC, però el DCVB el recull, amb exemples del XV, al costat d'un per un igual que també recull el GD62.

I acabo amb és igual! , una locució correcta que treu importància a fets negatius però que té sinònims més genuïns com tant és! , tant se val! o tant li fa!