Ignorància estratègica en temps de pandèmia

Des del final de l’estat d’alarma i l’inici de l’anomenada nova normalitat, el mes de juny passat, el SARS-CoV-2 ha tornat a guanyar terreny a Espanya. Quan escric això, el nombre total de casos diagnosticats frega el doble del nombre de casos amb què va començar la nova normalitat. Llavors els casos eren poc més de 246.000. Això indica una incapacitat aparent dels governs i alguns segments de la població d’adoptar les millors pràctiques, tot i les recomanacions mèdiques que es faciliten actualment.

Malgrat la preocupant quantitat de nous casos, a mitjans d’agost unes 2.500 persones es van reunir a la plaça Colón de Madrid per proclamar que la crisi del covid-19 és una “farsa” i una excusa que les administracions públiques intenten utilitzar per “eliminar drets i llibertats”. ¿Eren l’encarnació d’una teoria de la conspiració? Per què desconfien de les proves científiques i mèdiques i sospiten de la credibilitat de les institucions estatals? Van protestar enèrgicament i van renunciar a seguir les recomanacions oficials de salut i seguretat: no portaven mascareta ni van mantenir la distància de seguretat.

Però el preocupant nombre de casos nous, aquesta vegada sobretot entre els més joves, indica que hi ha un gran segment de la població que es resisteix activament a actuar d’acord amb el que és de domini públic. És difícil entendre la propagació del virus sense suposar que, en moltes interaccions diàries, moltes persones no prenen les precaucions necessàries i posen en risc la seva salut i la dels seus conciutadans. Per què la gent actua com si no sabés les conseqüències del seu comportament?

Aquest fenomen -comportar-se com si no sabéssim quin és l’efecte de les nostres accions- no és exclusiu de la pandèmia. Cada any viatgem, anem en cotxe i consumim com si els nostres hàbits no formessin part de les causes de l’escalfament global i la destrucció del medi ambient. Construïm cases en zones costaneres que aviat quedaran inundades pel mar. Cada estació, renovem innecessàriament el nostre vestuari amb roba provinent de fàbriques on s’explota la mà d’obra, roba feta per persones que treballen massa a canvi d’un salari massa baix. Mengem xocolata elaborada gràcies al treball infantil. Mengem animals criats i sacrificats de manera inhumana. Pesquem abusivament, contaminem i esgotem els recursos vitals dels oceans. En tots aquests casos, ignorem estratègicament coneixements de domini públic per poder continuar fent el que estem acostumats a fer, com ens vingui de gust i durant tant de temps com puguem, siguin quines siguin les conseqüències.

Hi ha una frase feta portuguesa que diu més o menys: “No ho sé, no m’interessa i em fa ràbia qui ho sap” (“Não sei, não me interessa, e tenho raiva de quem sabe ”). Aquesta expressió reflecteix el que s’ha anomenat ignorància estratègica. Els economistes i els psicòlegs acostumen a referir-s’hi com una conducta amb què es defugen fets inconvenients o incòmodes. Els historiadors i els sociòlegs acostumen a definir-la en la línia de Linsey McGoey: “La capacitat d’aprofitar les incògnites en qualsevol entorn per obtenir poder o mantenir-lo”. McGoey, professora de sociologia de la Universitat d’Essex, argumenta que la ignorància estratègica serveix “al poder institucional i als actors institucionals per evitar que els fets inconvenients siguin coneguts o acceptats més àmpliament”, i posa com a exemple les tàctiques empresarials de Monsanto i ExxonMobil per negar proves de danys ambientals. I la indústria del tabac va negar durant dècades que fumar provoqués càncer. Merchants of doubt, llibre de Naomi Oreskes i Erik Conway, explica la història de campanyes efectives per negar coneixements científics sòlidament establerts.

La trampa que aquestes empreses posen al públic és molt eficaç: tan bon punt dubtem de l’evidència que el nostre comportament té conseqüències nocives, tenim una excusa per no revisar el que pensem o canviar les nostres accions. I tots ignorem estratègicament alguna cosa, com la mort, fins a cert punt.

Però hi ha gent que va més enllà. No només continuen actuant sense tenir en compte coneixements de domini públic. Algunes persones fan campanyes actives contra proves i recomanacions sòlidament establertes. No tots els que ignorem estratègicament les veritats incòmodes ens atreviríem a negar públicament la ciència, les institucions i les autoritats. Potser això ens indica que aquí no es tracta de coneixements científics o mèdics. Potser aquests manifestants volen aprofitar els dubtes “per obtenir poder o mantenir-lo”.

Traducció: Marc Rubió Rodon