Als mestres, encara

Tota la vida he defensat la feina dels mestres, dels bons mestres, que sou la immensa majoria. Sempre ho fe fet. N’estic profundament convençut. En els meus més de trenta anys de professió periodística, he escrit centenars d’articles elogiant la vostra entrega i compromís, la tasca sovint silenciosa que feu. Amb el Carles Capdevila vam tenir clar des del principi que l’ARA havia de ser el diari de l’educació. I ho és. Ell n’estaria orgullós. L’Esther Vera li ha donat una sòlida continuïtat. He argumentat del dret i del revés en aquestes pàgines la importància de l’escola com un pilar de la igualtat d’oportunitats, de l’ascensor social, de la cohesió social, com la millor eina per garantir un futur col·lectiu de prosperitat i equitat. He demanat infinitud de vegades més recursos per al sistema educatiu i consens per treure’l de la batalla política. He ajudat les iniciatives de renovació pedagògica. Durant anys vaig denunciar, sense èxit, la inexistència de bones biblioteques escolars, una mancança que encara tenim i que dificulta les vocacions lectores. Vinc d’una família de mestres i tinc moltes amistats en el món de l’educació, conec de primera mà la feina que fan moltes mestres fantàstiques, creatives, molt treballadores, superresponsables. També en la meva vida personal m’he barallat per desactivar les crítiques injustes de moltes famílies als mestres, he estat membre del consell escolar de l’escola dels meus fills. En fi, l’educació m’importa personalment i m’interessa professionalment i intel·lectualment. Tinc, a més, una mena d’estimació especial, fins i tot suposo que una certa idealització, pels mestres de la Mancomunitat i la República. Tothom que em coneix mínimament tot això ho sap perquè m’he fet pesat escrivint-ho.

Aquest diumenge vaig escriure un article que es titulava Ara també és l’hora dels mestres (el "també" feia referència al personal sanitari), en què em mostrava convençut que aquest estiu molts mestres estarien disposats a arremangar-se per atendre una canalla que s’haurà passat uns quants mesos tancada a casa, sense trepitjar les aules i els patis. De fet, conec escoles i instituts que ja s’estan preparant per fer-ho, amb mestres voluntaris. És evident que no em vaig explicar bé. La qüestió és que m'ha caigut a les xarxes un xàfec de crítiques, insults i desqualificacions. Dels maleducats no en vull parlar. Però hi ha comentaris molt sentits i respectuosos. I alguns de propositius, plens de bones idees per fer possible un estiu educatiu diferent. Faig, doncs, esmena: vaig errar. No vaig explicitar el meu suport a la tasca que feu. Donada la trajectòria d'aquest diari i meva en defensa de l'ensenyament, vaig donar per descomptat que se sobreentendria que partia d'un reconeixement absolut al sobreesforç que fa cada dia la comunitat educativa. Vaig donar massa coses per fetes i dites. En cap cas vaig voler insinuar que no estiguéssiu fent ja la vostra feina en aquests dies tan estranys i complicats. Només deia que "ara" tocava reivindicar-la i donar-li continuïtat, més enllà de les dates normals de fi de curs. Alguns, però, us ho heu pres malament, com si estigués afirmant que estàveu a casa de braços creuats. Em sap greu. Ni em va passar pel cap pensar-ho! Si no ho vaig dir, ara ho dic: per a mi és evident que la majoria esteu vetllant des del confinament per tirar endavant la vostra tasca, amb tota la dificultat extra i els límits que això ara mateix implica.

I, ai!, vaig dir, sí, que tenir unes vacances llargues és "un privilegi". Ja ho sé que al juliol s’ha d’estar "a disposició del centre" (stricto sensu no són vacances), però a la pràctica normalment no passa. Dir això no exclou tota la resta: no exclou el respecte immens cap a la vostra feina, no exclou el reconeixement a l’esforç lloable que feu sempre i ara també, no exclou que dediqueu una part d’aquestes vacances a formar-vos, no exclou que hàgiu patit retallades i precarietat, no exclou la dificultat d’haver de lidiar amb els nois i noies cada dia, no exclou el poc reconeixement social de què encara sou objecte. Però és un fet incontestable: cap altre col·lectiu professional té tants dies festius. És tabú? No es pot dir? És ofensiu? Per què? La veritat és que jo, personalment, no ho havia escrit mai. Però aquest cop venia a tomb. Potser aquest juliol tocaria quedar-se.

En fi. Que cadascú faci aquest estiu el que cregui que ha de fer. Però seria fantàstic poder veure com, després de tants mesos sense poder anar a l’escola, si el desconfinament ho permet, els nois i noies se la trobessin oberta al juliol amb una proposta més enllà de les activitats de lleure. I que alguns de vosaltres hi fóssiu, feliços d’acollir-los i retrobar-los. I estaria molt bé que tot això es pogués fer, no només per voluntarisme, sinó amb el suport de la conselleria d’Educació i dels ajuntaments. Tant de bo pugui ser. Això és el que penso i el que potser no va quedar ben dit en l'article anterior. Em sap greu si he ofès algú. No era en cap cas la intenció.