Iglesias: un Cameron espanyol?
Pablo Iglesias va defensar, en la seva visita a Barcelona, el seu compromís amb el “dret a decidir” dels catalans. Vist des de l’angle propi pot semblar poca cosa. No obstant això, és el primer cop que un polític espanyol amb possibilitats de guanyar unes eleccions generals ho fa. A diferència d’Escòcia, avui els partits del règim del 78 no ens permeten votar. D’aquí el valor polític de les seves paraules. El discurs, en canvi, va irritar sectors rellevants del sobiranisme. A Iglesias els atacs li vénen normalment de la caverna madrilenya. Des de les files del PP i el PSOE se l’ha acusat de ser “chavista” i “amic d’ETA”, però també de ser un “proseparatista” que vol “trencar Espanya”. Les invectives venien ara en direcció contrària. Rull va retratar Podem com el “cavall de Troia” del procés sobiranista i l’actor Toni Albà no va dubtar a qualificar-lo de “fatxa”. Rahola tampoc es va quedar enrere. Va recórrer a la gastada frase de Pla que diu que “el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres” per titllar Iglesias de “messies amb cua” equiparable al “Mío Cid Rajoy”. Aquestes reaccions són una prova que la nova formació desperta nerviosisme també aquí. El malestar ja es va palpar quan van presentar amb Guanyem una querella contra el “clan Pujol”. D’altra banda, mentre ERC apreciava el gest d’elogi d’Iglesias a Carod, la CUP marcava distàncies. En aquest entorn es veu el nou actor com una mena de competidor il·legítim que ve a pertorbar el seu son. La clatellada propinada a Fernàndez, el polític més ben valorat, no va ajudar a rebaixar la tensió.
Els temors no són gratuïts. A Podem existeix un corrent antinacionalista que retreu a la direcció que li “faci el joc al nacionalisme”. Són pocs però volen presentar, amb el suport de Villarejo, batalla a les primàries. Tampoc tranquil·litza que el projecte i el programa estiguin en construcció. O que no es faci de la qüestió nacional, tot i l’existència d’independentistes a les seves files, la seva màxima prioritat.
La veritat és que, no obstant això, el bloc independentista d’esquerres té motius per veure’l com un fort aliat. A escala nacional, perquè en les eleccions autonòmiques no li restarà vots significatius. Com indiquen les enquestes, el seu suport vindrà d’altres caladors. En veritat, pot arribar a ocupar l’espai d’un PSC desdibuixat i ser un antídot eficaç contra propostes neolerrouxistes com la de Ciutadans. També pot ser clau per conformar un front majoritari de caràcter sobiranista i antiretallades. Una altra qüestió és que els vots sobiranistes li serveixin per guanyar a les generals. A escala estatal, de fet, mostra una sortida alternativa a l’actual bloqueig. Podem és l’únic amb capacitat de fer efectiu el dret a decidir des de Madrid. Aquesta no és una qüestió menor quan la via unilateral de la desobediència sembla poc factible. Requereix, per començar, amplis suports interns i externs ara inexistents. I una voluntat ferma d’insubmissió que pocs estan disposats a assumir. Amb simples proclames d’independència difícilment es produirà un tomb de la situació, si no es produeix també a la resta de l’Estat. Naturalment, aquesta reflexió també és vàlida en sentit invers. Assestar un cop mortal al règim sense comptar amb les esquerdes obertes a la perifèria no és un pla senzill d’executar. Els dos projectes estan condemnats a fer-se costat mútuament més del que molts s’imaginen.
Una altra cosa molt diferent és la por que tot plegat infongui en la facció catalana del règim instal·lada gairebé ininterrompudament en el poder gràcies a la bandera de la “unitat patriòtica”. Amb l’enlairament de Podem, ara veu perillar la seva hegemonia. En aquest entorn és on més va molestar que Iglesias assenyalés les complicitats entre les oligarquies perifèriques i centrals. I és que no poca gent subscriu que el més semblant a un “espanyol de dretes” no és un “espanyol d’esquerres”, sinó un català de dretes. No resulta forassenyat, de fet, pensar que aviat vulguin reeditar els pactes del passat. Quan van veure els seus privilegis amenaçats, les elits catalanes es van posar del costat de Primo de Rivera i després del franquisme. La complicitat entre elits és la via preferida de La Vanguardia, Duran Lleida i altres sectors influents de CiU. Les reunions “discretes” entre Santamaría i Ortega podrien ser el preludi d’aquesta voluntat de tancament sistèmic per dalt.
Per contra, hi ha un escenari de final de cicle que ho pot evitar. La ruptura per baix pot conduir a la independència o a un nou encaix federal o confederal. En un context europeu, no hauria de ser difícil l’entesa entre forces antirègim d’un costat i de l’altre de l’Ebre. Aquesta possibilitat hauria de passar, com a la Gran Bretanya, per treure les urnes al carrer. I la seva materialització serà menys difícil amb un govern català que prevegi la interrelació de la qüestió social amb la nacional, que no la supeditació d’una a l’altra. El referèndum escocès va venir precedit, justament, de l’ascens d’un partit antiausteritat i d’una forta mobilització dels barris obrers. A Catalunya la societat civil és qui ha portat la batuta de la mobilització, però la baixa participació en el 9-N del cinturó roig s’entén per una certa percepció que el seu lideratge està a les mans d’un partit enfangat per la corrupció i còmplice de les retallades del PP.
Aquí ni Rajoy és Cameron ni Mas és Salmond. I mentre el sistema de partits espanyol s’enfonsa, CiU sobreviu agafada a la taula de salvació nacional. Fer saltar pels aires la vella cotilla institucional que bloqueja les aspiracions majoritàries dels catalans i catalanes no serà fàcil. Que es produeixi dependrà, en bona mesura, de la capacitat dels moviments antirègim per ocupar l’espai central al tauler.
El terra de la Transició trontolla i la victòria dels de sempre mai havia estat tan amenaçada. Aquesta escletxa es pot aprofitar o no. La ruptura democràtica, però, difícilment podrà obrir-se pas sense l’encreuament dels corrents destituents provinents de la Meseta i els de la Mediterrània.
