El Iemen, una nova Síria?
EL POLVORÍ. Sobre el terreny és una guerra pel control del territori i del poder. Les milícies houthis -una comunitat xiïta del nord del Iemen- han obligat el president, Abd Rabbuh Mansur al-Hadi, a fugir de la capital i refugiar-se al sud del país, mentre una altra part del territori iemenita continua sota el control de tribus aliades a Al-Qaida -la branca més potent de la milícia global fundada per Ossama bin Laden, saudita, fill d’un emigrant iemenita.
Però, des del 26 de març, el Iemen s’ha convertit també en la línia de front d’una altra guerra que és regional. L’Aràbia Saudita lidera una coalició militar de països del Golf que han decidit bombardejar l’avenç de les milícies houthis, que -com a xiïtes- compten amb el suport de l’Iran. Per a Teheran, la sublevació houthi és una revolució; per als saudites, un cop d’estat contra Hadi i els seus seguidors, que són majoritàriament sunnites.
Quatre anys després d’una primavera que Washington i Riad van intentar controlar perquè res no canviés i els seus interessos militars i polítics continuessin ben protegits, el polvorí iemenita ha esclatat. Una vegada més, l’obsessió per la lluita antiterrorista i el desplegament de drones sense tenir en compte la complexitat d’un país tan trencat i pobre com el Iemen, ha acabat en fracàs.
EL NOU MAPA. El Iemen té tots els ingredients per acabar convertit en la versió aràbiga de la guerra de Síria. Un conflicte civil en què han confluït lluites sectàries, xocs sagnants entre milícies rivals i jihadisme. El camp de batalla entre sunnites i xiïtes. El mapa s’esquinça pel pols entre l’Aràbia Saudita i l’Iran per mesurar la seva capacitat d’influència i de desestabilització regional. El vell i el nou aliat d’un Estats Units que cada cop sembla més fora de joc en aquest redisseny d’interessos i estratègies.
El Iemen és l’últim país amic d’on Washington ha de sortir precipitadament. Un altre estat sota amenaça de fallida i caos, després de l’Iraq, Síria o Líbia. Centenars de milions en armament nord-americà per la lluita contra el terrorisme al Iemen estan canviant de mans de la mateixa manera que l’Estat Islàmic es va apoderar del material militar confiscat als territoris que ocupava. Un altre error de la lògica de la militarització.
Tot plegat, una conseqüència més d’aquell fatídic 11-S. Un nou argument per a aquells (des de l’exsecretària d’Estat Madeleine Albright a l’economista Jeffrey Sachs) que, just després dels atacs a les Torres Bessones de Nova York, ja van advertir que “la primera línia de front en la guerra contra el terrorisme no era l’Iraq sinó l’Aràbia Saudita”.
Els diners i el proselitisme religiós saudites han alimentat, des dels 80, l’aparició de grups islamistes radicals des de Nigèria fins a l’Afganistan. Els tradicionals guardians de la Meca i del petroli barat per als Estats Units veuen ara com els fonaments dels equilibris i del seu poder regional trontollen.
L’ÚLTIM DUEL. L’Iran, l’últim gran aval regional del règim sirià de Baixar al-Assad, és avui el principal aliat dels Estats Units en la lluita contra l’Estat Islàmic. En canvi, el nou govern militar d’Egipte, que no té interessos directes al Iemen -sempre que no hi hagi complicacions per al trànsit marítim cap al canal de Suez-, és del tot dependent de les injeccions financeres que li arriben de l’Aràbia Saudita i d’altres països del Golf.
L’Iran se sent enfortit. I davant la necessitat de contrarestar aquest poder, l’avançament houthi es veu des de Riad com un cop definitiu en un territori que els saudites han volgut tenir sota control des de la creació de la República iemenita als anys 60. La inestabilitat i la guerra continuen estenent-se per un mapa cada cop més ampli, des del nord d’Àfrica fins al Golf, en uns conflictes on, per sobre de tot, hi ha víctimes i perdedors.
