Iemen: el desastre permanent

Al Iemen, un estat situat al sud d’Aràbia, el conflicte entre nord i sud, sunnites i xiïtes, l’Aràbia Saudita i l’Iran, dura en diferents formes des del 1962, quan el Iemen del Nord va esdevenir un estat independent que es va reunificar amb el Iemen del Sud el 1990.

Dels 28 milions de iemenites, 7 passen fam, més de mig milió estan contaminats pel còlera i tots pateixen la guerra que devasta el país, en la qual l’Aràbia Saudita, de credo sunnita, amb armament modern de procedència occidental i per evitar una influència més fictícia que real de l’Iran, de credo xiïta, té un protagonisme que converteix l’agressió en especialment letal.

Les reserves hídriques estan esgotades i el fantasma d’una carència absoluta d’aigua és un problema real a curt termini si no es prenen mesures que avui semblen impossibles per la guerra.

El Iemen està format per tres regions. El nord xiïta, dominat pel moviment houthi; el sud, colònia britànica fins al 1967 i, després, un estat comunista ortodox fins a la unificació, majoritàriament sunnita; i l’est del país, habitat per una població hadrami, que ha estat independent des dels anys 60.

Al nord, els nacionalistes impregnats de la voluntat de descolonització dels 60 van fer fora l’imam Muhammad al-Badr i van constituir la República del Iemen. La nova elit, més urbana que rural, va eliminar el poder de les famílies sayyid descendents directes del profeta i va portar a l’ostracisme polític les tribus del nord. Després de la reunificació, aquestes tribus es van revoltar contra el govern sota el lideratge de la família Houthi. El 2004 és assassinat el líder de la revolta, i el conflicte ja no s’ha aturat, amb alts i baixos, venjances i contravenjances.

El 2011 Abdul Ghani, últim líder de la generació dels revolucionaris que van fundar el país, també és assassinat, i l’estat entra en crisi. Com es pot portar la revolució més enllà de la mort dels seus líders? Es crea un buit polític que porta a governar sense neutralitat i més per criteris de tribu i família que per raons polítiques, d’aptitud i capacitat.

A partir del 2009 grups extremistes de la península Aràbiga, entre els quals Al-Qaida, van agafant protagonisme pel buit de poder, incloses les tribus del nord, que acaben tenint el control del país. Els antics revolucionaris i els Al-Houthi s’alien per fer fora el president del país, Saleh, i després acaben amb el seu vicepresident, Hadi, i instal·len un comitè revolucionari per governar. Més confrontació i menys claredat.

El conflicte amb l’Aràbia Saudita ve dels anys 30. La primera guerra va tenir lloc el 1934 per qüestions de frontera. Quan els houthis conquisten la capital, Sanà, declaren la guerra a l’Aràbia Saudita, i el vell conflicte reneix, però ara els atacs de l’Aràbia són més efectius i intensos. La creença que l’Iran intervé en la guerra -ho fa de manera llunyana- intensifica la virulència dels atacs de l’exèrcit saudita.

Els EUA han ajudat i venut armes al govern saudita, que, sentint-se amb suport, ha desplegat la guerra arreu, no només a la seva frontera per protegir-la com feia fa 80 anys. Això té poca lògica i encara menys objectius. Si una cosa hi ha en aquesta guerra és la multiplicitat d’adversaris, la reactivitat de les seves respostes i l’escassa o nul·la voluntat de pactar solucions, perquè la població importa poc i les ètnies i les religions compten molt, amb raó o sense, per al conflicte.

Les solucions haurien de venir, teòricament, de la mà de governs generosos i laxos en el control de la població i d’estructures federals amb àmplies autonomies per tenir en compte les diferències de cultura, religió i hàbits de les diferents comunitats que formen el país, però això és antinòmic amb el sectarisme i l’odi intergrups, interreligions i interètnies. Les solucions són objectivament fàcils políticament, però és difícil que arribin per la virulència i el record de les conseqüències de la guerra i el sectarisme polític de la població, i especialment dels seus dirigents.

Hi ha una constant en els conflictes armats entre adversaris islàmics -abans de la Il·lustració també passava entre els pobles cristians-: la importància i el record de la venjança eternitzen i compliquen els conflictes. Això es deu probablement a la preponderància en la religió monoteista de valors absoluts i no relatius, de certeses i no de dubtes, de respostes i no de preguntes, i al valor absolut de l’autoritat jeràrquica sense matisos en contraposició a l’equilibri de poders. Si avui Occident és diferent és per les dues revolucions burgeses del XVIII, l’americana del 1774 i la francesa del 1789, que van establir paradigmes que van suavitzar i conduir a suavitzar i relativitzar les creences absolutes provinents de la religió.

Aquesta és la diferència important entre el cristianisme i l’islamisme com a praxi social i política. La revolució burgesa i els principis d’igualtat, llibertat i equilibri de poder que l’ésser humà necessita per prevenir-ne l’abús és el que hauria de tenir lloc en el món islàmic. Està pendent. Si hi tingués lloc, la política per a ells milloraria i per a la resta del món també...