Ídol

En sentit literal, és la matèria convertida en déu i adorada i, per extensió, aquells a qui professem admiració cega. En tots dos casos els crea una necessitat molthumana de fer concret el que, si no, quedaria en aspiració metafísica.

Que sovint vagin acompanyats de l'adjectiu fals permet sospitar que no perdem l'esperança que n'hi hagi de verdaders, per molt que la vida demostri que mai sobreviuen a un escrutini de prou a prop, i menys encara a un prolongat pas pel poder.

Els profetes inspirats han lluitat per fer-los a miques i les religions més serioses els tenen prohibits, perquè si s'imposen l'espiritualitat degenera en superstició.

El seu caldo de cultiu és sempre la massa, perquè és en l'experiència de diluir-hi la pròpia identitat que exerceixen el seu efecte euforitzant.

Ajuden a viure, alimenten ideals i és molt difícil prescindir-ne del tot sense acabar sent presoners d'un escepticisme paralitzant. Però no és tampoc fàcil mantenir davant seu el sentit crític i ser capaç de controlar l'energia que ens encomanen.

La història no els acaba jutjant pel que en realitat són sinó per la manera com ens il·luminen o ens extravien. Si han sigut catalitzadors d'una experiència que ens millora, importa ben poc que en la seva vida privada no estiguin a l'altura de les aparences.

I és que al final hem d'aprendre a admirar-los amb defectes i contradiccions, deixant que el pas del temps ens retorni a una entranyable escala humana els que havíem arribat a veure com a déus.