Una ideologia sense ideòlegs
Ser republicà o ser feminista o antitaurí no és una ideologia en si. És el que es podria dir “una posició contra l’anomalia”. En el punt polític en què ens trobem hi haurà qui tindrà una ideologia republicana, feminista o antitaurina, però no li agradaran els ideòlegs republicans, feministes o antitaurins, que sovint simplifiquen i banalitzen, amb escarafalls gegantins per a les petites afrontes, les reivindicacions de fons. Així doncs, tots aquests ciutadans, cansats del personalisme –i res més– dels líders, aparquen aquestes posicions contra l’anomalia i se centren en l'única ideologia possible: com es reparteixen els diners. Gent de dretes i d’esquerres està d’acord, segur, que és millor que no hi hagi pobres. Ningú els desitja. Una altra cosa és com se’ls tracta. Se’ls donen ajuts o se’ls amaga? Se’ls fa la vida impossible o se’ls deixa estar?
Podríem pensar, doncs, en aquestes circumstàncies, que el cent per cent dels catalans voldria un finançament més just. Tant parlar de “burgesia catalana” (com si no n’hi hagués de madrilenya o basca o andalusa) fa oblidar que a Catalunya també n’hi ha, de pobres, i a sobre l’habitatge aquí és més car. La solidaritat amb altres comunitats, si és desproporcionada i obligatòria, té un altre nom. ¿Però hi ha un tant per cent d’habitants de Catalunya que no volen un finançament més just? Sí, alguns dels líders polítics i els seus seguidors. Per què? Per ideologia? I ca! Saben que la població ho agrairia (rics i pobres). I això no pot ser, perquè llavors el mèrit no seria seu sinó dels líders enemics. En aquesta paràlisi permanent ens trobem.