El segrest de més de 240 nenes nigerianes ha horroritzat el món, però, lamentablement, no és un cas aïllat a Nigèria. De fet, molts països africans pateixen el mateix turment que Nigèria i la motivació del segrest prové d’una ideologia que és global.
Aquesta ideologia es basa en una concepció de la religió degenerada i falsa. S’ensenya en escoles oficials i en altres que no ho són. Naturalment, les horribles i delirants paraules del dirigent de Boko Haram, el grup que va segrestar les nenes, són representatives només del sector més extrem d’aquesta ideologia, però mentre no netegem la terra en la qual arrela aquesta planta verinosa, seguirà arruïnant les oportunitats vitals de milions de joves de tot el món, i posant en perill la nostra seguretat.
El problema ha assolit vastes proporcions a l’Àfrica subsahariana. Mali, el Txad, el Níger, la República Centreafricana, Somàlia, Kènia i fins i tot Etiòpia han patit o afronten intenses dificultats per culpa de la difusió de l’extremisme. I molts altres països han comprès que l’extremisme és el seu problema més important. Sovint els governs l’afronten amb valor i determinació, com ho demostra la utilització de forces africanes en molts països per intentar mantenir la pau, però el cas és que el problema segueix creixent.
No és casualitat. Quan vaig passar a ser primer ministre del Regne Unit el 1997, Nigèria constituïa un exemple de cooperació productiva entre cristians i musulmans. La ideologia destructiva representada per Boko Haram no forma part de les tradicions d’aquest país: ha estat importada.
Amb el creixement de la població, el problema augmentarà. Actualment, Nigèria té uns 168 milions d’habitants i es calcula que la seva població pujarà a 300 milions el 2030, dividida gairebé a parts iguals entre cristians i musulmans. Sense un clima de coexistència pacífica, les conseqüències per al país -i el món- seran enormes.
La pobresa i la manca de desenvolupament tenen un paper enorme en l’origen de l’extremisme, però la pobresa per si sola no explica aquest problema. Un factor important que frena el desenvolupament és el terrorisme. Qui invertiria al nord de Nigèria en les condicions actuals? Com poden prosperar les economies locals enmig d’una atmosfera com l’actual?
Ara bé, aquest repte no es limita a l’Àfrica. Com sabem, el Pròxim Orient està immers en un procés de revolució i agitació que l’islamisme i els seus brots extremistes han complicat enormement. Al Pakistan, més de 50.000 persones han perdut la vida en els atacs terroristes del passat decenni. La violència vinculada amb aquesta ideologia també s’ha cobrat vides innocents i ha destruït comunitats a l’Índia, Rússia, l’Àsia central i l’Extrem Orient.
De quina ideologia es tracta? Aquest és el quid de la qüestió. Com que qualsevol pronunciament sobre aquesta qüestió sol ser malinterpretat, permeteu-me dir algunes coses molt clarament. Aquesta ideologia no representa l’islam. La majoria dels musulmans no hi estan d’acord. Els repugna. I això ens hauria de donar esperances de cara al futur.
Però aquesta ideologia és una corrent de l’islam que representa una minoria organitzada, important, potent i finançada. El que podríem anomenar poc rigorosament islamisme es basa en una politització de la religió que és fonamentalment incompatible amb el món modern, ja que dóna per fet que només hi ha una religió veritable i una sola interpretació, i que aquesta ha de prevaler i dominar la política, les institucions governamentals i la vida social de tots els països. Els qui no hi estiguin d’acord han de ser derrotats.
Aquesta ideologia islamista cobreix un ampli espectre. En un extrem hi ha grups com Boko Haram. Altres grups potser no propugnen la violència (encara que de vegades ho fan), però tot i així prediquen una concepció del món que és perillosa i hostil per als que no la comparteixen. Per entendre el que vull dir, llegiu la declaració del 2013 en què els Germans Musulmans condemnaven la declaració de les Nacions Unides sobre les dones perquè defensava, entre altres coses, el seu dret a viatjar o treballar sense el permís dels seus marits.
El que cal afrontar és la ideologia i no els actes extremistes.
La meva fundació, que dóna suport pràctic per contribuir a prevenir els prejudicis, els conflictes i l’extremisme religiosos, fa uns quants anys que actua a Nigèria i reuneix clergues cristians i musulmans amb la intenció de fomentar l’entesa mútua. En més de vint països d’arreu del món tenim programes escolars que connecten nens de credos diferents perquè aprenguin coses els uns dels altres. Fins i tot en els llocs més complicats els resultats són clars i sòlids.
A Sierra Leone, on participem en la campanya contra la malària, mobilitzem les esglésies i les mesquites perquè cooperin amb les seves comunitats locals i ajudin les famílies a utilitzar les mosquiteres per a llits de manera eficaç, cosa que permet a aquestes famílies protegir-se contra una malaltia que segueix matant 750.000 dones embarassades i nens cada any a l’Àfrica. Hem ajudat dos milions de persones amb actes de compassió i de cura, i amb resultats que són tan notables com la cooperació entre confessions que els fa possibles.
Així, doncs, la batalla no està perduda, però s’ha d’entendre com el que és. Cada any Occident gasta milers de milions de dòlars en acords sobre defensa i lluita contra el terrorisme. No obstant això, es permet que allò que precisament combatem s’estengui en els sistemes educatius de molts dels països amb els quals tenim relacions... i fins i tot en el nostre.
Actualment, l’educació és una qüestió de seguretat. El G-20 ha de convenir que l’educació de mires àmplies que fomenta la tolerància religiosa ha de ser responsabilitat de tots els països. Hem d’insistir sobre això en els nostres sistemes educatius, i també en els dels altres.
Les nenes segrestades a Nigèria són víctimes no només d’un acte de violència, sinó també d’una manera de pensar. Si aconseguim derrotar aquesta ideologia, començarem a aconseguir avenços cap a un món més segur.
Copyright Project Syndicate