Identitat i sobirania
L'horitzó d'una Catalunya sobirana, en el marc europeu d'interdependència, és una possibilitat real cada cop amb més adeptes, tant entre els nascuts aquí com entre els que tenen els orígens familiars fora de Catalunya. És una constatació impensable només una dècada enrere, quan aquesta opció era del tot minoritària. L'independentisme s'ha anat obrint camí d'una manera tranquil·la, com una pluja fina, persistent, d'aquelles que inicialment creus que tan sols són quatre gotes però que, gota rere gota, cada dia, acaben per amarar-te el cos i el cap i deixar-te ben xop.
No ha estat, en cap cas, un xàfec sobtat que, de cop, hagi comportat una immersió ideològica concentrada i que hagi donat aquests resultats i canvis d'actitud. No ha passat un episodi concret, una sola cosa que, espurna inicial, hagi comportat que es calés foc de manera immediata, sinó que n'han anat passant moltes i diferents, sense interrupció. Sobre un pòsit acumulat s'ha arribat on som, i ara hi ha més gent partidària de la independència que de la continuïtat de la dependència.
No hi ha un sol motiu. N'hi ha molts. Les raons per a la sobirania es barregen com els nusos d'una xarxa que, lentament, va creixent i estrenyent-se amb força, encara que no tots els forats tinguin la mateixa mida, però tots sumen fins a fer-se imprescindibles, ja que altrament la xarxa no tindria mai les proporcions que acaba tenint finalment. Hi ha qui assegura que és impossible afrontar l'expressió nacional de la cultura i la llengua en condicions de normalitat i seguretat de cara al futur. D'altres apel·len als drets històrics que ens correspondrien per poder decidir el demà amb llibertat. Una part molt destacada és del parer que la situació de dependència és perjudicial per a tothom, tant per a una ciutadania que veu perillar els drets socials adquirits, la qualitat de vida i la igualtat d'oportunitats, com per a un empresariat que constata que cap de les prioritats catalanes no és, ni mai no ha estat, prioritat espanyola: aeroports, corredor ferroviari mediterrani, teixit emprenedor, etc.
Finalment hi ha els que creuen que hi tenim dret, que hi ha una motivació democràtica, perquè sí i prou, i que ningú pot parlar per nosaltres sinó nosaltres mateixos. Sumats, gent que creu que Espanya no canviarà mai i que no podem perdre més temps, diners i energies esperant un miracle impossible.
La composició sociològica diversa de la Catalunya contemporània, amb molta gent que no és d'identitat única -només català, o només espanyol, o només marroquí, o...-, sinó simultània -català, mediterrani, europeu; català i espanyol, més una cosa que l'altra o tant una cosa com l'altra; marroquí, força català i una mica espanyol; argentí, bastant espanyol i una mica català; paquistanès, un xic català i no gens espanyol; etc.- indica la nostra complexitat com a poble, amb totes les combinacions identitàries possibles. Per això s'equivoca de mig a mig qui avaluï l'abast de l'independentisme fent-lo coincidir amb el percentatge de ciutadans que només se sentin catalans i prou. El procés cap a l'estat propi fracassarà, per manca de suport social, si és antiespanyol, perquè molta gent no s'hi afegirà en no veure-s'hi representada. No es tracta d'anar contra Espanya, sinó de situar-se al marge de la seva tutela per viure millor en tots els àmbits. Continuarem sent veïns, tenint família a Andalusia, Extremadura o Aragó els que ja n'hi tenim ara, i sentint-se també espanyol qui ara ja se'n senti.
En totes les enquestes hi ha més gent que se sent també catalana que no pas gent que parla català. És una forma d'expressar que es vol ser del país que t'ha acollit i que ja és, del tot, la terra dels fills. Per això s'equivoca certa esquerra quan tracta encara com a immigrats, 40 anys després, gent que no vol que li recordin només l'origen en lloc de valorar-ne el present i avalar-ne el futur. Catalans que no volen ser protegits i tractats com en una reserva índia, sempre, ells i el seus descendents. I res més que no sigui això. Volen ser, finalment, catalans. També.