Una identitat en negatiu

Bòsnia, Kosovo i Espanya són els únics estats del món que tenen un himne nacional sense lletra oficial (la vella República de San Marino tampoc en té, però per altres raons). Un fet tan inusual com aquest no és de cap manera anecdòtic. Apunta a alguna cosa profunda: probablement, a la impossibilitat de construir un relat identitari compartit que resulti versemblant. En casos similars, existeix una antiga i molt efectiva solució: aglutinar el personal entorn d'un enemic comú -real o imaginari- i forjar una identitat en negatiu. Franco ho va fer en relació a Gibraltar amb magnífics resultats. Fa uns anys, el PP va reexplorar les enormes potencialitats de l'anticatalanisme, que tan bé havia funcionat en personatges com Lerroux. En aquest cas la cosa es va disfressar d'oposició al nou Estatut, i es va basar en una gran recollida de signatures.

Ara volen fer el mateix per oposar-se a la possibilitat, perfectament legal, d'un indult. Així doncs, les diferents sensibilitats del nacionalisme espanyol conservador tornaran a recollir signatures, formularan denúncies, etc. En si mateix, em deixa indiferent: la gent és lliure de pensar com vulgui i d'expressar-se de la manera que cregui convenient. Ara bé, caldria que aquests recollidors de signatures reincidents entenguessin que improvisar una identitat a la contra és edificar damunt la sorra de la platja. El castellet pot semblar imponent, però en realitat és una pura il·lusió. Vull dir que si el que vols és tenir un himne nacional amb lletra -és a dir, una identitat veritablement compartida- t'has d'esforçar una mica. Esbroncar els altres no és una lletra d'himne, sinó una mostra d'impotència. El que passa és que quan la impotència ve embolcallada amb sentències judicials basades en informes policials falsos llavors sembla menys impotència. Només ho sembla, però.

Peter Sloterdijk va publicar fa un temps un breu paper que es deia Estrès i llibertat. La idea central és que les societats postmodernes s'articulen i es cohesionen per mitjà de l'estrès. La funció social dels mitjans de comunicació consisteix, segons el filòsof alemany, en presentar cada dia propostes d'excitació: "Propostes d'indignació, d'enveja, de presumpció, una multitud d'ofertes que s'adrecen a la sentimentalitat, a la disposició a angoixar-se i a la indiscreció dels membres de la societat [...]. La nació és un plebiscit diari, però no sobre la Constitució, sinó sobre la prioritat de les preocupacions". Ara Espanya necessita estar estressada amb els indults als presos polítics catalans. Mentre duri la cosa, semblarà una realitat sòlida i expansiva, un país com els altres. Quan aquest estrès decaigui, però, s'haurà de tornar a buscar alguna martingala per assegurar-la. La millor és referir-se a ETA com si fóssim a la dècada del 1980, que és el que faran ara els crepusculars Fernando Savater i Rosa Díez.

Per tancar el cercle, s'hauria de sumar a la festa la cantant Marta Sánchez, autora de la lletra d'un himne espanyol apòcrif que va comptar amb l'aprovació entusiasta, entre d'altres, de l'aleshores president del govern Mariano Rajoy. Detinguem-nos en la idea central d'aquesta peça poètica. Diu així: "Rojo, amarillo, colores que brillan en mi corazón / y no pido perdón". Un afegit d'aquestes característiques en to chuleta mostra justament una obscura constel·lació de sentiments de culpa i acomplexaments que mai no s'han acabat de pair. Mostra més impotència, més frustració, més melancolia i, per damunt de tot, més agressivitat reconcentrada. A por ellos. Mentre el relat de la identitat espanyola es plantegi en termes negatius, Espanya no tindrà himne, perquè un himne no és res més que una mostra retòrica d'assertivitat nacional. El que sí que tindrà són motius per anar refent la diana de l'odi i simular una identitat de roda de hàmster, que és la que necessita una constant retroalimentació de ficcions. I com que costa fer creure que ETA posa un cotxe bomba cada dia, sempre tens a mà els catalans.

M'agradaria pensar que una certa esquerra espanyola pretén replantejar aquesta agra i tronada identitat en negatiu i transformar-la en una altra cosa (no sé quina). M'agradaria pensar igualment que aquell senyor de Badajoz o aquella senyora de Ciudad Real volen viure la seva identitat -que no és ni millor ni pitjor que la meva ni que la de ningú- sense tanta mala llet. En tinc un tip, per no dir un fart, d'hiperventilats d'una espècie o d'una altra que plantegen les coses en negatiu, histèricament, sense matisos, sense projectes reals. Tot plegat només porta a simulacions efímeres. Potser l’objectiu era aquest.

Ferran Sáez Mateu és filòsof