Llegeixo que el departament de Salut podria haver de pagar 300.000 euros per compensar un intercanvi de nadons que va passar per error l’any 1972. Els advocats de l’home perjudicat han rebutjat aquesta primera proposta.
Se’m fa difícil creure que una quantitat de diners més elevada, sigui la que sigui, pugui realment rescabalar aquesta persona per una negligència que ha afectat tota la seva vida de dalt a baix.
Tots podem imaginar l’impacte que deu suposar descobrir, quan ets adult, que has crescut en una família que no és la teva mentre en algun altre lloc els teus pares i germans estimaven una altra persona. Tanmateix, recordo com em va impressionar el testimoni de dos homes canadencs que es van trobar en aquest cas i que protagonitzaven un reportatge publicat en aquest diari l’estiu passat.
El Richard va passar una infància molt complicada en una família d’arrels indígenes. L’Eddy, mentrestant, havia crescut en una afectuosa família catòlica ucraïnesa. A l’edat de la jubilació van saber que havien estat intercanviats per error en un hospital rural del Canadà, on havien nascut amb hores de diferència.
Aquests dos homes, quan es van conèixer, van coincidir immediatament en una cosa: tots dos haurien desitjat no haver conegut mai la veritat. És més, es van mostrar d’acord que, si només se n’haguessin assabentat ells dos, no ho haurien dit a ningú i haurien continuat amb la seva vida com si res no hagués passat.
L’Eddy, que va arribar a una llar pròspera on l’esperaven tres germanes grans, confessava que sentia que hauria d’haver estat el Richard qui rebés tot aquell amor. Però el Richard, que havia sofert una família disfuncional i el tracte discriminatori cap a les comunitats indígenes, assegurava que, si pogués tornar a aquell hospital i canviar les coses, no ho faria. No ho faria perquè té una dona, dues filles i tres netes que estima, i també perquè va tenir una gran sensació de pèrdua quan la prova genètica va demostrar que no tenia arrels indígenes. “Era una cosa que creia que ningú em podia treure, i en el meu cap sempre seré indígena”.
És a dir, que les arrels tenen poc a veure amb la sang. Ho sabem, però sempre impressiona comprovar-ho d’una manera tan explícita. La nostra identitat es conforma amb efectes, amb experiències i, també, amb memòria. I davant de tot això, què hi fa un grup sanguini, uns ulls blaus o foscos, uns trets físics semblants?
Com una altra cara de la moneda, l'Eddy, que realment té arrels indígenes però no ho sabia, s’ha interessat pel seu arbre genealògic, ha establert relació amb una germana biològica i ha reclamat per als seus descendents les ajudes destinades a la comunitat métis perquè, com molt bé argumenta, ell no va demanar “ser canviat al néixer”.
L’única cosa certa és que provoca un terrible vertigen saber que un error humà en un moment determinat pot desencadenar una alteració dramàtica, diria que definitiva, en la vida i la identitat d’una persona. Com l’atzar pot fer variar allò que considerem immutable.
Estem exposats a l’atzar des del moment que arribem al món i fins al dia que morim –potser per una casualitat tan banal que voreja el ridícul–. Entre els dos extrems hem de viure una vida que, afortunadament i almenys en bona part, depèn de nosaltres.
