La pluja d’aquest diumenge ha acabat de rematar la inapel·lable realitat: s’han acabat les vacances i aquest dilluns comencen les classes. Amb tot, segur que molta canalla avorrida ho estava esperant. I què els haig de dir dels pares, delerosos perquè torni “la normalitat”.
I els mestres? Els mestres són com els entrenadors de futbol, que tothom opina sobre el que han de fer. Estic segur que tenen idees més útils que les que caben a la quadrícula de les successives lleis orgàniques d’Educació i a les directrius del departament (no importa en quina època es llegeixi aquesta frase, sempre és vigent). Les meves idees són aquestes: el més important que es pot transmetre a un alumne és autoestima, i per aconseguir-ho cal que l’alumne hagi sentit alguna vegada la pregunta “Tu, en què ets bo?”, o “En què voldries ser bo?” Per això cal parlar-los amb un llenguatge aspiracional, que tibi cap amunt amb autoritat i un somriure, i gairebé com si fossin un any més grans. Emili Teixidor deia que només s’ensenya quan tot costa una mica, com quan triem un llibre: si és massa fàcil ens avorrirem i si és massa difícil, el deixarem.
Haver rebut un bon ensenyament consisteix en haver après a treballar, en entendre que cal assajar abans de fer-ho bé. Al final de l’ensenyament obligatori gairebé n’hi hauria prou de llegir bé en veu alta, escriure frases comprensibles amb bona lletra, tenir habilitat en el càlcul mental, saber situar els països en un mapa mundi i saber què va passar el 1936. Tot això no és possible sense liderar la classe i sense ser autoexigents, començant per l’exigència als aspirants a magisteri. Però els mestres ho tindran més difícil per ser aquell mestre capaç de marcar la diferència en la vida d’un alumne, sense l’interès dels principals responsables de l’educació dels alumnes, que són els pares. Bon curs.
