Algunes idees i un agraïment
Comencem per l’agraïment. Els periodistes tenim una relació particular amb el temps. Tan aviat vivim en un continu informatiu digital que no s’acaba mai com tenim la sensació que el món comença i s’acaba cada dia en forma d’un diari de paper. El diari és un objecte artesanal que expulsa una sorollosa rotativa amb aires de producció pròpia del segle XX, però que encara ningú no ha sabut superar. Com un llapis, com una cullera, com un llibre, com tants objectes senzills i insuperables, el diari de paper és encara un element que fa la vida millor i que acompanya sota el raig de sol de l’aperitiu de diumenge o l’enrenou del tren. La distribució de la informació organitzada com en el paper, però descarregada en format PDF, és un bon succedani compatible amb el consum ràpid als canals digitals en aquest món en transformació contínua. Però el paper encara és el paper.
La crisi de la premsa comença a ser tan llarga i mítica com la del teatre o la de l’Imperi Britànic, i la realitat en forma de moviment pendular sembla, en canvi, dirigir-nos més cap a una recuperació de la utilitat del periodisme que cap a la seva desaparició.
Sovint ens preguntem quina és la condició perquè es doni aquesta recuperació. I ens responem que passa per la qualitat de la informació i el respecte als lectors. Si hi ha consumidors que volen productes honestos de proximitat, també hi ha espai per a lectors que vulguin periodisme rigorós, independent i compromès amb la seva societat.
A l’ARA, on procurem celebrar-ho tot, celebrem avui els onze anys de vida. Són anys fets amb milers de notícies, de cròniques i d’articles d’opinió, d’editorials, d’il·lustracions, de fotografies, de mots encreuats, de portades, d’exclusives. D’encerts i d’errors en un diari que va néixer desafiant la crisi econòmica i per explicar un nou temps i un nou país que es volia i es vol net, noble, culte, ric, lliure, desvetllat i feliç.
L’ARA ha sobreviscut a la pandèmia gràcies a vosaltres: subscriptors, lectors, anunciants. També, i molt especialment, gràcies als seus accionistes, que -com els professionals que el fem cada dia- estan implicats en la societat per fer un periodisme rigorós, lliure i compromès.
Com el primer dia, volem ser una àgora de debat per a tots aquells que somien i treballen per fer un país millor. L’àgora dels lectors amb criteri que respecten i aprecien les idees fonamentades d’altres amb qui volen discrepar i debatre per avançar col·lectivament.
Mai hem defugit els debats ni la realitat, i continuarem així. La nostra raó de ser és el periodisme. Ni la propaganda, ni les unanimitats, ni el silenci.
Gràcies als nostres lectors i subscriptors. Sou el motor de la nostra feina. Sempre heu entès que la informació de qualitat no és gratis i que el periodisme de qualitat és un actiu democràtic. El vostre suport ens fa més lliures.
Escoltar els que no tenen veu
Una funció bàsica del periodisme és donar veu a qui no en té, i el diari d’avui n’és un exemple. A Catalunya hi ha hagut aquest any set assassinats masclistes (dotze, si hi afegim les dones que no tenien relació de parella amb el botxí). Són persones que formen part d’una estadística sinistra però que tenen nom i cognom, i tenien il·lusions i fills, pares, germans i amigues que avui també són víctimes de la violència i que hauran de gestionar la pèrdua tota la vida.
Ells ens han ajudat a reconstruir les històries de les dones assassinades per intentar entendre en quina societat vivim i com es mina la dignitat abans d’arribar a límit de l’assassinat. La violència de gènere és transversal i afecta dones de tota condició social, de qualsevol nivell educatiu o econòmic. És una plaga feta d’humiliació i de violències subtils que acaben minant la llibertat personal, l’autonomia econòmica, la capacitat de prendre decisions autònomes. Tots els testimonis expressen frustració, coincideixen que avui no intentarien normalitzar el que no ho és, que intervindrien abans amb la denúncia de l’anomalia. La humiliació no és normal, ni el domini, ni el control, ni la manca de respecte; encara menys els cops, els abusos de poder que minen l’autoestima de les dones i les fan víctimes atrapades en una teranyina de la qual es pensen que no podran sortir. L’obligació de la societat és ajudar-les a escapar de l’assetjament i no tolerar el que és intolerable. Els nostres silencis també maten, i tenir una societat segura per a les dones és responsabilitat de tots.