L’idealisme tràgic de Kofi Annan

L’estiu del 2004 vaig viatjar al Sudan amb Kofi Annan, el secretari general de les Nacions Unides. Annan, que va morir el 18 d’agost als 80 anys, esperava posar fi a la violència genocida que havia desfermat el president sudanès Omar al-Baixir contra els habitants de Darfur. Vaig observar com el secretari general seia en silenci en un rafal on feia una calor espantosa mentre un càrrec públic local culpava els mateixos habitants de Darfur de la violència, li entregava una llista d’atrocitats presumptament comeses pels rebels i es queixava amb vehemència del paper de les Nacions Unides, que els havien fet costat. Annan va esperar que acabés i després va preguntar amb veu serena: “I què me’n diu dels janjauid?” (els esbirros muntats a camell que el govern havia llançat contra la població pacífica, com va assenyalar Annan). Allò era propaganda dels rebels, va explicar un altre càrrec públic. A continuació, van reprendre l’assalt verbal.

Al final del viatge, mentre volàvem de tornada cap a Nova York, Annan em va dir que li semblava que, dient a Al-Baixir que si posava fi a la violència podia tornar-se a guanyar el favor del món, havia encertat la tecla. Jo li vaig demanar si de veritat creia que a Al-Baixir li importava el més mínim tenir el favor del món. “Què més puc fer? -em va preguntar-. No tinc tropes”. Annan no es referia només al fet que les Nacions Unides no disposen d’exèrcit per fer efectiu el seu mandat sinó també que, atès que en aquest afer, com en gairebé qualsevol altra qüestió moralment urgent al món, el Consell de Seguretat estava dividit, no tenien cap mandat en absolut.

Així era Kofi Annan, amb tot el que podia ser i no ser. Era un testimoni moral amb una capacitat única d’obligar el món a parar atenció a l’inenarrable, en part viatjant a llocs com Darfur acompanyat de periodistes com jo. L’atracció del carisma moral d’Annan garantia que el seguici de periodistes seria nombrós i internacional. Annan era alhora un diplomàtic consumat i un perfecte cavaller que decebia perpètuament el desig de confrontació melodramàtica amb el mal: va fumar puros amb Saddam Hussein després d’arribar a un acord amb ell sobre la tornada dels inspectors nuclears el 1998; no pas perquè se sentís còmode en la seva presència, sinó perquè Hussein volia fumar puros. Finalment, Annan va ser igualment una pilota de ping-pong que les grans potències van fer anar d’una banda a l’altra: despertava una admiració massa general per prescindir-ne i alhora era massa perillós per permetre-li actuar amb impunitat.

El diplomàtic nord-americà Richard Holbrooke deia que, malgrat la infinitat de coses que fan les Nacions Unides, a les capitals del món jutjaran l’organització per les grans qüestions sobre la guerra i la pau que es debaten al Consell de Seguretat. Per tant, en part el fracàs de l’ONU a l’hora d’actuar de manera eficaç davant la violència genocida a Ruanda i Bòsnia s’atribuirà amb raó a Kofi Annan, atès que en aquells moments era cap de preservació de la pau, el càrrec que va ocupar abans d’esdevenir secretari general. Annan havia interioritzat els preceptes de les Nacions Unides tan absolutament -tant el respecte a la sobirania de cada membre com l’obligació de mantenir-se neutral entre les parts enfrontades- que no se’n va poder desprendre quan una crisi suprema l’hi va exigir.

Annan va reconèixer aquest fracàs, però, per la seva manera de fer, prenia distància de si mateix. Mentre jo escrivia un llibre sobre les Nacions Unides durant el mandat d’Annan titulat The best intentions, vaig conversar-hi diverses vegades i no em va semblar mai que el seu sentiment de culpa fos personal. Tanmateix, tenia un sentit de la responsabilitat institucional compensatori: Annan creia profundament en les Nacions Unides -i estava convençut que com més forta fos l’ONU, millor seria el món-, motiu pel qual, durant el seu mandat com a secretari general, va respondre a aquestes calamitats amb informes punyents sobre les deficiències de l’organització, així com amb reformes serioses. A Kosovo, després d’un altre episodi de violència genocida, Annan va reclamar que les Nacions Unides assumissin la norma coneguda com a “responsabilitat de protegir”, segons la qual els estats estan obligats a evitar les atrocitats tant al seu territori com a l’estranger, i que fos al Consell de Seguretat on es dirimissin les decisions en aquesta matèria. L’Assemblea General va aprovar la responsabilitat de protegir el 2005. El fracàs del món a l’hora d’actuar a Síria ens recorda que les normes no serveixen de res si falta la voluntat política d’aplicar-les.

En efecte, el secretari general no disposa de tropes; les Nacions Unides només poden tenir rellevància si les grans potències volen que ho facin. I, ara per ara, no ho volen. Els Estats Units tracten les Nacions Unides -i pràcticament tots els organismes multilaterals- amb desdeny. Rússia, per la seva banda, fa servir la seva plaça al Consell de Seguretat per bloquejar les mesures contra aliats seus, com ara Síria. Les aspiracions internacionals de la Xina l’han empesa a cobrir parcialment aquest buit, però el país asiàtic veu les Nacions Unides com un club d’estats i no com una força amb la funció de protegir els ciutadans (arribat el cas, del seu propi govern). La visió de Franklin Roosevelt sobre un món regit pel dret internacional amb el suport d’un concert d’estats poderosos s’ha pràcticament esvaït i el món sembla que deriva cap a la mena d’ordre inestable de grans potències que va sorgir en el període anterior a la Primera Guerra Mundial.

Sens dubte, l’homenatge més gran que es pot retre al llegat d’Annan és actuar perquè les Nacions Unides esdevinguin la mena de força que ell, i tants altres, voldríem que fossin. Potser aquest dia arribarà... però no en un futur pròxim.