Ideal per a bruixes d’ahir i d’avui
Magnífic el documental Bruixes, la gran mentida del Sense ficció. I no perquè el tema fos interessant –que ho era, i molt– sinó per tres elements clau en el plantejament de la història que tenen molt a veure amb l’autoria. Per una banda, l’enfocament narratiu, perquè no anava a remolc ni de la inèrcia històrica, ni dels estereotips, ni dels prejudicis misògins. Això es veia de seguida en el títol: les bruixes com a concepte fals. La construcció maquiavèl·lica d’un perfil per atacar les dones. Joanna Pardos, la directora, no es deixa arrossegar per la part tenebrosa i romàntica més fàcil de la bruixeria i allibera les dones titllades de bruixes del seu estigma. No eren bruixes, eren dones. Dones independents, pobres, estrangeres, inestables emocionalment, valentes, víctimes de rumors, solitàries o que anaven a contracorrent dels costums de l’època. L’altre encert era establir un vincle coherent i fort entre el passat i el present de les dones per avalar aquest enfocament narratiu que dèiem. No les aïllava com una raresa de temps pretèrits sinó que les connectava amb les dones que avui dia s’ajusten a aquell perfil que aleshores es rebutjava i que, encara ara, se sent menystingut. Diu un dels especialistes entrevistats que “la mirada dels altres és el que fa les bruixes”. No es parla d’elles com d'uns personatges del passat, perquè era (i és) el patriarcat i la misogínia el que tractava (i tracta) les dones amb aquest salvatgisme.
I, finalment, Bruixes, la gran mentida era esplèndid també per la valentia narrativa a nivell estrictament audiovisual. Un documental sobre bruixes s’hauria pogut construir amb el mateix rigor històric però amb una realització totalment convencional, alternant declaracions d’especialistes amb escenes ficcionades al voltant de la vida de les suposades bruixes. L’agosarament de Joanna Pardos trenca totes les inèrcies i s’atreveix a ser diferent, com ho eren aquelles bruixes. La directora es revela com una alquimista audiovisual. Inspirant-se en una estètica desafiant a l’estil de Paolo Sorrentino que barreja religió, provocació i caos amb il·luminació de llums de neó, fa una posada en escena provocativa que transgredeix la coherència temporal per subratllar la transversalitat del concepte bruixa en el passat i en l’actualitat. La ficció, amb elements de true crime, es barreja amb la part més divulgativa construint alhora un espai de reivindicació i denúncia d’aquestes dones i una potència argumental amb un clímax molt definit al final. Per la manera com incorporava la violència i els abusos contra les dones amb les magnífiques aportacions de la psicòloga Alba Alfageme, el Sense ficció sobre bruixes es va convertir en un documental molt més profund, incisiu, que no es quedava en l’anècdota històrica sinó en el pòsit social i polític que ha envoltat sempre les dones. Bruixes, la gran mentida va servir per retornar la dignitat a aquelles dones fent honor a la veritat, amb sensibilitat i com a elles els hauria agradat: descaradament, amb atreviment i valentia.
