Una idea falsa i contraproduent
El Grup Koiné publicava, fa unes setmanes, un article per mirar de respondre a les crítiques que va rebre el seu manifest en publicar-se. En el manifest original la frase que va aixecar més polseguera fou la que qualificava la “immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística”.
Ara, més que matisar o revisar aquesta idea, sembla que la voluntat del grup és aprofundir-hi. Anuncien un llibre en què, pretesament, s’hi demostrarà “que la dictadura franquista aspirava a una «solució final» basada en la residualització demogràfica dels catalans” fonamentada en l’“enginyeria social de les migracions”. Més enllà de l’ús, diguem-ne desafortunat, del terme solució final, la idea que planteja el text és que la intensa immigració castellanoparlant que va rebre Catalunya entre els anys 50 i 70 era part d’un pla franquista de genocidi lingüístic per la via de la minorització demogràfica dels catalans.
El desplaçament de poblacions ha sigut, de fet, una eina emprada històricament per molts règims polítics de tota mena per garantir-se el control dels territoris hostils. Ara bé, aplicada al cas català, aquesta és una idea falsa. Les migracions intrapeninsulars que es produeixen durant els anys de la dictadura franquista s’expliquen, bàsicament, pel desenvolupament econòmic asimètric de l’Estat. Les zones en industrialització requerien mà d’obra, i les zones que en van quedar al marge expulsaven població. El desenvolupament asimètric és el mecanisme que explica la immensa majoria de migracions, que són fonamentalment econòmiques. I aquella no fou una excepció.
És el mateix mecanisme, per exemple, que va portar molts italians del sud cap a les zones industrials del nord. El mateix mecanisme que va portar molts castellans i andalusos a Madrid durant aquells anys, o també el mateix mecanisme que dècades abans havia portat milers de murcians, aragonesos i valencians a Catalunya. I el mateix que, dècades després, ha fet arribar persones de tot el món al nostre país.
El franquisme, certament, va intentar acabar amb la llengua catalana. Els instruments que va emprar foren, fonamentalment, els de la repressió lingüística, la prohibició de pràcticament qualsevol ús públic de la llengua i l’intent d’assimilació mitjançant l’escola i altres institucions civils i religioses. Ara bé, la migració massiva respongué fonamentalment a causes econòmiques, i no de política lingüística. No cal recórrer a aquesta mena de revisionisme històric per subratllar la dimensió i profunditat de la repressió històrica a la llengua catalana per part del règim franquista. Buscant, potser hom pot trobar algun testimoni franquista (o postfranquista) que es congratula de l’efecte castellanitzador d’aquells corrents migratoris. Però no és rigorós ni raonable inferir-ne que allò fou una operació d’enginyeria social a gran escala orientada a la desaparició de la llengua catalana.
Però la de les migracions com a instrument d’enginyeria social no és només una idea falsa des del punt de vista històric. És, també, una idea perjudicial per a la cohesió de la societat catalana i contraproduent per al futur de la llengua. Alimentar aquesta creença té com a conseqüència immediata la construcció de contrarelats de victimització promoguts pel nacionalisme espanyol. És molt fàcil inferir-ne un menyspreu i estigmatització cap als protagonistes d’aquelles migracions i els seus fills, que representen una part fonamental de la nostra societat.
Recórrer a aquests discursos afegeix més llenya al foc de la confrontació identitària dins de la societat catalana. I, de fet, aquesta confrontació és el principal instrument que ha emprat l’espanyolisme els darrers anys per mirar de frenar l’independentisme: polaritzar la societat catalana, amplificar qualsevol anècdota per construir el relat de la fractura. Des del sobiranisme català es va fugir, encertadament, d’aquesta dinàmica i s’hi va contraposar un projecte cívic, republicà i inclusiu. En canvi, si ara hom vol reforçar la dinàmica de polarització identitària segur que trobarà aliats en els mitjans espanyolistes, que no trigaran a fer-se’n ressò i a amplificar les seves posicions. No cal ser gaire astut per anticipar la recepció que tindrà això en la premsa espanyolista. Valdria la pena, potser, demanar-se per què.
Si ens preocupa el futur de la llengua, potser val la pena plantejar-se quin sentit té insistir en aquesta idea. ¿Quins efectes busca aquest discurs? ¿Reforçarà l’estima i el compromís amb la llengua, o més aviat alimentarà el rebuig de la gent que no té el català com a llengua materna?
