En aquests últims quatre anys Barcelona ha arribat a estar molt deixada. Quan n'he parlat amb responsables del govern municipal han sortit a la conversa el final de la contracta de neteja o els problemes per la compra i transport de mercaderies causats per la pandèmia. El mal era general, de totes les ciutats, i era més visible en una de tan turística com Barcelona, venien a dir-me.
Però si parlem de convivència i de respecte compartit per l’espai públic, hi ha un element que ha desaparegut de la conversa, no només a nivell municipal sinó a nivell nacional, que és el del civisme.
I en una ciutat tan ideologitzada com Barcelona, a vegades sembla que el civisme sigui un concepte de dretes, quan és evident que precisament aquells que menys tenen són els que fan un ús més intensiu de l’espai públic, del transport públic, dels serveis públics i, per tant, són els més afectats quan la ciutat cau en la descurança, quan al voltant dels contenidors s’amuntega la brutícia, quan les parets estan guixades, quan els vianants no estan segurs a les voreres a causa de les motos, les bicis, els patinets, o quan els skates segresten espais públics, i acaba semblant que l’estat natural de Barcelona és que tot s’hi val i res no té conseqüències excepte saltar-se un radar de velocitat. I la desesma s’encomana.
Sembla que els ajuntaments no ens vulguin recordar als ciutadans que tenim obligacions els uns amb els altres i que és impossible que les ciutats estiguin decents si tots no escombrem el nostre tros de carrer (pot ser literal o metafòric). El civisme apel·la a l’esperit de la gent, és quelcom que transcendeix les obres de vialitat, les reformes urbanes i la recollida d’escombraries. Parla de corresponsabilitat i de sentir la ciutat com una casa comuna. D’això estaria bé que se’n parlés, a la campanya electoral.
