Qui té por de la inestabilitat política?

Per una d’aquelles estranyes paradoxes que la política no para de plantejar-nos, mentre que Espanya, on semblava haver-hi totes les condicions per al naixement d’un govern d’esquerres, camina cap a les quartes eleccions en quatre anys, a Itàlia, on els comicis semblaven l'única sortida a la crisi del govern populista-sobiranista nascut el 2018 de l'aliança entre el Moviment 5 Estrelles i la Lliga, un canvi sobtat de majoria ha donat lloc en una setmana a un nou govern de centreesquerra format pel Moviment 5 Estrelles, el Partit Democràtic i la petita formació de l’esquerra radical Lliures i Iguals.

La criatura nounada divideix en dos l’opinió d’esquerres. ¿Es tracta d'una operació política de llarg abast, que aïlla la dreta sobiranista i torna a situar el M5S en el centreesquerra 'normal'? ¿O més aviat és una operació transformista destinada a quedar feta miques en la col·lisió amb les seves pròpies contradiccions? ¿Estabilització o desestabilització del sistema polític? Els fets ja semblen donar la raó a la segona hipòtesi. Pocs dies després del naixement del govern que ell mateix tant volia, l’exsecretari del Partit Democràtic i ex primer ministre Matteo Renzi va dir adeu al seu partit per fundar-ne un altre. Per al Partit Democràtic és l'enèsim terratrèmol, que exposa la seva crisi d’identitat; per al govern nounat, una mina que posa en perill la seva continuïtat i la seva durada.

Hi estem acostumats: en termes d’inestabilitat, Itàlia gaudeix d’una experiència coneguda i proverbial. L'origen d'aquesta vocació se sol situar en l’anomenada Primera República (50 governs entre 1946 i 1993) i en el sistema electoral proporcional que la caracteritzava, però ben mirat no és així. Aleshores, efectivament, els governs canviaven, però l'estructura del sistema polític –la centralitat del partit catòlic, les seves aliances amb els partits menors, l'exclusió del Partit Comunista Italià del govern, els percentatges de consens a cada partit– es mantenia molt estable, si no immòbil. No obstant això, precisament per servir el mite de l’estabilitat del govern, a principis dels anys 90 es va passar del sistema proporcional al majoritari, amb la consegüent redistribució dels partits en dues coalicions de centredreta i de centreesquerra, que haurien d’haver-se disputat les eleccions per després governar "de forma estable" durant cinc anys. El resultat va ser decebedor: la inestabilitat dels governs es va reduir ('només' 16 governs des del 1994 fins avui), però va migrar cap a l'interior de les coalicions, especialment la del centreesquerra, més controvertida que un centredreta fermament mantingut per Silvio Berlusconi, veritable arquitecte de la bipolaritat italiana.

De fet, un cop acabats els vint anys de l'etapa berlusconiana, la inestabilitat s’ha estès: no només perquè els dos pols s’han desintegrat, sinó també perquè han entrat en escena nous protagonistes, completament heterogenis respecte a les identitats polítiques tradicionals. És el cas del Moviment 5 Estrelles, un moviment populista postideològic "ni a la dreta ni a l'esquerra", sinó "adaptable" –com els fets han demostrat– a les aliances tant amb la dreta com amb l'esquerra. I també és el cas de la Lliga, que des de la dècada dels 90 ha reunit el seu electorat sobre una base primer comunitarista i avui sobiranista, totes dues alienes a les cultures polítiques del segle XX. Tot això mentre l’hegemonia neoliberal de Berlusconi es desintegrava i la identitat més antiga de l’esquerra es dissolia en els partits nascuts del final del PCI i el PSI. El resultat de tot plegat és una fragmentació del sistema polític que avui fa necessària i desitjable la tornada al sistema proporcional.

L’experiència italiana ens diu dues coses. La primera: els intents de corregir la inestabilitat dels governs amb solucions d’enginyeria institucional són en va. Les lleis electorals poden ajudar un sistema polític a evolucionar en una direcció o una altra, però el que el fa estable té a veure amb la solidesa, la identitat, la cultura, l'arrelament social i la força projectual dels partits que l’habiten. En temps de desestructuració de les identitats polítiques, la inestabilitat és un efecte inevitable, com ho demostra el fet que ataca totes les democràcies europees que avui estan afectades per la crisi dels partits tradicionals i el creixement de les forces populistes.

La segona: la inestabilitat dels governs té algunes conseqüències evidents, com la dificultat per iniciar i sobretot per implementar projectes reformistes a llarg termini; la incoherència de la legislació, cada vegada més confiada al decret dels governs provisionals, i la discontinuïtat de l’aparell administratiu. Tot i això, la inestabilitat no és un drama quan la política viu en la societat i s'hi organitza en formes i institucions independents del govern: partits i sindicats, però també comitès, moviments i ens de caràcter autogestionat (penseu en les 'institucions del comú', que avui neixen al voltant de la gestió dels municipis, o els comitès d’escoles, de barri i de zona que pul·lulaven als anys setanta).

Per contra, quan la política és feble i la societat està desorientada, la inestabilitat dels governs es converteix en un problema més greu, perquè accentua les tendències a la desafecció de la política, la indiferència i la il·legalitat. I, desresponsabilitzant la classe dirigent, accentua també la tendència a la política-entreteniment, a la recerca d’un consens fàcil en conteses electorals cada cop més freqüents, al narcisisme de líders tan improvisats com poc preparats. Però aquí es tanca el cercle: la inestabilitat no és una causa sinó un efecte de processos més amplis i profunds. No hi ha cap altra manera de curar-la que anant a l’arrel de la crisi política.